Skip to content

Waterloo: capítol XXI (i fi)

VIRUS

En Gerard tenia raó: el fotomuntatge que unes hores abans havia penjat l’Arnau Piera a un compte de Youtube vinculat a un perfil de Google que es deia Mentida Podrida, corrien com la pólvora per les xarxes socials: Facebook, Twitter, Google+, el mateix Youtube, Tuenti i fins i tot Instagram n’anaven plens. Un petit peu de foto explicava el per què d’aquelles imatges: “L’Isaac Terradas i l’Ignasi Prieto van conspirar per tancar en Gerard Puigví a la presó. El suposat segrest va ser un muntatge. Cabrons!”.

Va ser el vídeo més viralitzat en molt de temps a Catalunya i els centenars de milers de comentaris que feia la gent no eren, precisament, elogis cap a l’Isaac Terradas i el president Ignasi Prieto. #MentidaPodrida va ser tending topic a Espanya. Ràdios i televisions van treure fum durant uns dies, i, un vespre de dimecres d’abril, al carrer Sant Pau de Figueres, a l’alçada de l’accés principal a la presó, una munió de periodistes esperaven notícies sobre l’alliberament del segrestador innocent, que es creia imminent. Entremig d’aquell núvol de càmeres, hi havia la Francesca Morera, la que feia uns mesos havia donat l’exclusiva d’un segrest inexistent.

– L’expectació és màxima aquí, a la porta de la presó de Figueres, on s’espera que al llarg de les properes hores surti en llibertat qui fou en el seu dia l’enemic públic número u, en Gerard Puigví, l’home que injustament va ser condemnat per haver segrestat el president Ignasi Prieto. Segons ha trascendit arran de l’aparició de noves proves, tot hauria estat una maquinació ordida per l’exsecretari general de la Presidència i en l’actualitat conseller d’Interior, Isaac Terradas, i el mateix president, Ignasi Prieto, que en l’actualitat ocupa la Presidència del Parlament. L’objectiu de la conspiració hauria estat catapultar la figura de Prieto als sondetjos d’opinió per tal de forçar el Partit Conservador a un pacte de govern estable. A quatre anys vista, la intenció de Terradas, expliquen fonts properes a la investigació, consistia a retornar Ignasi Prieto a la Presidència del Govern. 

La connexió en directe de Cat24 prosseguia. 

– Segons fonts dels Mossos d’Esquadra, Isaac Terradas i Ignasi Prieto es trobarien detinguts, a la comissaria de les Corts, on estarien prestant declaració. També han estat detinguts el Secretari d’Organització del Partit Progressista, Paco Sòria, i l’assessor de comunicació Geroni Fernández-Riu, a qui la policia acusaria de ser còmplices de la trama. Així mateix, fonts properes a la investigació ens han comentat que hi podria haver exalts comandaments del Cos de Mossos d’Esquadra implicats en el cas. Concretament, aquestes fons apuntarien cap a qui fou màxim responsable de la seguretat del president Prieto, Pere Llamas, actual secretari general d’Interior i mà dreta d’Isaac Terradas, el cervell de la conspiració. Aquí, a la presó de Figueres, s’espera d’un moment a l’altre que arribin els familiars de Gerard Puigví per endur-se’l, un cop lliure, cap a casa. Ens ha estat impossible, tot i els intents reiterats, contactar amb l’entorn del periodista, que manté un hermetisme absolut. Francesca Morera, Cat24, Figueres.

En Gerard ja tenia la bossa a punt i esperava, tranquil, que el funcionari de torn l’anés a buscar a la seva cel·la. S’havia acomiadat del seu company, en Sissé Ndong, un negre de metre noranta d’alçada per metre i mig d’amplada, que l’havia ajudat molt allà dins. Ndong era un homicida que va matar a cops de puny un nazi que havia apallissat el seu germà petit, en Bemba, que dels cops havia quedat borni.

La Maria Ribas va entrar a la presó per una porta lliure de càmeres i amagada a l’interior d’un vehicle policial amb els vidres enfosquits. Havia amenaçat amb una convocatòria de premsa si no acceptaven les seves condicions. Viatjava amb els seus dos fills. Tots tres van esperar, impacients, que s’obrís la porta que hi havia en aquella mena de pati interior. Al cap de posc minuts d’espera, d’allà en va sortir en Gerard. Duia la barba més llarga que de costum i això donava més visibilitat a les canes que la poblaven, però feia bona cara. Se’l veia content. Va córrer cap als tres i va abraçar-los amb força. Reien, ploraven i es petonejaven. 

– Va, pugem al cotxe de policia i fotem el camp d’aquí abans que els periodistes ens bloquegin totes les portes.

– Jo sortiré pel davant. Vosaltres torneu a l’hotel amb el cotxe en què heu vingut, que jo surto per la porta principal. Els Mossos em recolliran allà i ens trobarem d’aquí a una estona. 

– Vols dir, Gerard?

– Sí.

La Cadena Espanyola de Radio connectava amb el palau de la Generalitat. Compareixia a la sala de premsa el president Antoni Mir. En José Luis Sostres donava pas a la veu en directe del president.

– … els haig de dir que, després dels fets ocorreguts les darreres hores, em veig obligat a provocar una crisi de Govern. Des d’aquest moment queden desposseïts de tots els seus càrrecs els consellers i directors generals del Partit Progressista. El que li van fer l’Ignasi Prieto i l’Isaac Terradas a Gerard Puigví, si es confirmen les hipòtesis amb què treballa la policia, que d’altra banda semblen prou clares, és terrible. És una vergonya, un falta de respecte al nostre sistema democràtic i a tots els ciutadans de Catalunya. No vull governar amb gent així. No ho vull. Repeteixo: no ho vull.

El president Mir va fer una petita pausa per beure una mica d’aigua.

– Sóc conscient que prenent aquesta decisió dono per trencat, automàticament, automàticament –el president Mir acostumava a repetir paraules i expressions en les seves intervencions públiques–, el pacte de govern amb el Partit Progressista. Demà mateix, demà mateix, anunciaré la data per a una nova convocatòria electoral. Moltes gràcies per la seva atenció.

Una vegada més, la compareixença d’un president es duia a terme sense deixar lloc per a les preguntes dels periodistes. Això ho va fer notar en José Luis Sostres a la seva crònica en directe.

– Sense donar opcions als periodistes a preguntar, el president Mir ha fet tres anuncis rellevants: la destitució dels consellers i directors generals progressistes, el trencament del pacte de Govern amb el partit d’Ignasi Prieto i Isaac Terradas, els autors intel·lectuals de la conspiració, i la convocatòria de noves eleccions. Tres anuncis que sacsegen de nou el panorama polític català, que viu hores de convulsió després que trascendís que el segrest del president Prieto a mans de Gerard Puigví, periodista i ex assessor de la Presidència, va ser un muntatge. Unes imatges al Youtube en què hi apareixen Puigví i Prieto en actitud molt festiva la nit que es va celebrar el famós sopar de Nadal a Pedralbes, demostren que el segrest i les tortures que va patir el president no van ser més que una posada en escena diabòlica per forçar un pacte amb el Partit Conservador i per remuntar en les enquestes i sondetjos d’opinió. Fonts properes a la investigació han confirmat que els mateixos escortes haurien estat els torturadors del president, sempre seguint les indicacions d’Isaac Terradas. Per ara això és tot des del palau de la Generalitat. Mantindrem els micròfons oberts per explicar-los qualsevol novetat.  Fins que això no passi, connectem amb els nostres companys a Figueres, on sembla que, finalment, en Gerard Puigví és a punt de sortir en llibertat.

La Maria i els nens feia un parell de minuts que havien abandonat el centre penitenciari per una porta secundària, amagats a l’interior del vehicle policial que els havia dut fins a Figueres. A la porta principal, els Mossos hi acabaven d’estacionar dos cotxes més.  

La porta de la presó es va obrir. Embogits, els càmeres de televisió i els fotògrafs van començar a córrer i es van apilotonar davant l’accés. Mitja dotzena d’agents intentaven contenir-los, amb poca fortuna. Llavors va sortir en Gerard. Ràfagues i ràfagues de flaixos. 

Periodista 1: – Gerard, com et sents? 

Periodista 2: – Consideres que has estat víctima d’una injustícia?

Periodista 3: – Què faràs ara? Denunciaràs l’Ignasi Prieto i l’Isaac Terradas?

Periodista 4: – Com has viscut aquests dies a la presó?

Periodista 5: – Estàs bé?

Periodista 6:  – Tens ganes de revenja?

Periodista 1: – Gerard, com et sents?

Periodista 7: – Has vist la teva família? Com estan?

Periodista 1: – Gerard, com et sents?

Allò era una autèntica bogeria. Els periodistes i els càmeres semblaven posseïts. Cridaven, formulaven preguntes al mateix temps, s’empentaven els uns als altres. En Gerard els observava. No es movia. Els focus i els objectius no l’intimidaven. De sobte va alçar les mans. Silenci. Prou crits. Prou preguntes. Prou empentes. Va repetir un parell o tres de vegades un gest amb els braços per indicar a tothom que es fes enrere. Semblava el Sant Pare. Un cop el van obeir, va fer una passa endavant. I, sense dir res, va aixecar el braç dret, amb el puny clos. Va romandre en aquesta postura quatre o cinc segons. L’expectació mediàtica era màxima. En Gerard sabia que les televisions nacionals estaven retransmetent aquell moment en directe, i que, amb tota probabilitat mig país estava enganxat a les pantalles. Va inspirar amb força i va aixecar el dit del mig amb convicció. Com si fos un torero, va moure el braç tot dibuixant un semicercle. Volia assegurar-se que totes les càmeres captaven l’instant a la perfecció. Transcorregut mig minut, va abaixar el braç, va recollir una bossa blava del terra i va caminar en direcció a un dels dos cotxes de policia que l’esperaven. Mitja dotzena d’agents l’escortaven. Desenes de periodistes l’envoltaven. Va deixar l’equipatge al maleter i es va acomodar a la part posterior del SEAT Altea XL de color vermell.

– Portin-me amb la meva família, si-us-plau –va demanar, amb educació, als policies, mentre pensava en què es gastaria el milió d’euros que ell i la seva dona tenien en un compte corrent d’un banc d’Andorra. 

El policia va engegar el cotxe, va posar la primera i es disposava a donar gas quan…

– Un moment! Un moment! –l’agent va apretar el fre–. Em pot fer el favor de posar la pista tres d’aquest CD? –va demanar en Gerard allargant-li el compacte. L’agent, sol·lícit, va entaforar el disc al reproductor del vehicle. Va apujar el volum. Van començar a sonar guitarres interpretant els primers acords de Waterloo, dels Abba. En Gerard havia conservat el CD del taxista. Va tornar a trempar.

Fi.

Waterloo: capítol XX

EL MOSSÈN

En Piera caminava nerviós pels carrers del Raval. El de la Cera era ple de gent: turistes despistats d’aparença nòrdica; paquistanesos guarnits amb túniques fins als peus; asiàtics de l’Est parlant a crits, des del mig del carrer estant, amb familiars o amics que els escoltaven des d’algun balcó ple de roba estesa; negres asseguts en cadires de plàstic a la vorera, fumant i centreamericans bevent cervesa i escoltant música a tot drap en baixos vetustos amb les portes obertes de bat a bat.

L’alçacoll l’empipava una mica, però el capellà de circumstàncies avançava amb pas ferm.  Va enfilar el carrer Carretes i es va aturar al número 24, un edifici modern, construït a principis de segle, amb pàrquing subterrani i una entrada decorada amb un mirall de grans dimensions. Un hipster esperava l’ascensor recolzat a la seva bicicleta plegable Brompton H6L Urban climber de color beix. Duia un abric Carhartt, model Hickman Coat verd militar, i unes vambes Asics Gel Lite III, que deuria haver comprat en alguna botiga especialitzada en edicions limitades. El hipster, que duia ulleres amb montura de pasta negre, es va mirar en Piera i el va saludar amablement, amb un “bona tarda”.

– Déu vos guard –va correspondre l’Arnau ficant-se en el paper de capellà. Mentre saludava va inclinar una mica el cap. Tenia les mans a la cintura, aguantant una bíblia de butxaca que, tot rememenant prestatges, havia trobat per casa la nit anterior. 

Hipster i mossèn van compartir viatge en ascensor. El noi de la bicicleta va baixar al segon pis i l’Arnau Piera, al tercer. Al passadís no hi havia ningú. Havia d’actuar ràpid per no aixecar sospites. Tenia la clau a punt, la li havia donada la Maria. Dos clacs i la porta es va obrir. Amb cura, va desenganxar un tros de cinta marca Mossos d’Esquadra, l’indicador que allà a dins n’havia passat alguna. 

Si no fos per una cadira amb cordes que hi penjaven, i per una taca de sang al parquet de la sala d’estar-menjador, a primer cop d’ull l’apartament estava net i endreçat. Amb decisió, i el cor bategant amb més força que de costum, l’Arnau va dirigir-se cap al sofà. Recordava les indicacions d’en Gerard i es va es estirar de bocaterrossa amb l’objectiu de localitzar la Blackberry. 

– Bingo –va xiuxiuejar. Va estirar el braç tant com va poder i va arreplegar el terminal amb els dits. No tenia bateria, però això no seria problema perquè en Piera feia servir un model idèntic i podria utilitzar el seu carregador.

Va endollar el telèfon a a la corrent. Al cap d’una hora, que se li va fer eterna, va engegar-lo. En Gerard li havia revelat el número PIN que donava accés a la memòria del terminal, així que tot va ser bufar i fer ampolles. Arribava el moment de veure el material. Va buscar la carpeta on el seu amic hi tenia desades les imatges i va obrir-la. “Bingo!”. Hi havia nou fotografies: tres del president, d’esquenes, amorrat a una planta –en Piera deduïa que era al palau de Pedralbes–; una d’en Gerard al volant d’un Smart esportiu i una cinquena del periodista i el president a l’interior del vehicle, somrients. La sisena imatge era una primer pla d’en Gerard fent un llambrot i la setena era idèntica, només que el protagonista era el president Prieto. La setena, mostrava president i periodista picant l’ullet a la càmera i mostrant els dits polzes, en senyal que tot anava bé. Després venien les millors: una sèrie de quatre fotos, captades segons li havia dit en Gerard a l’escullera del Port Vell, on es veia els dos homes brindant amb dos gots de plàstic plens de whisky, abraçats, saludant efusivament a càmera i petonejant-se. En Piera va entendre de seguida que aquelles imatges treurien en Gerard de la presó i tallarien la digestió a més d’un. Va obrir una Mortiz que hi havia a la nevera de l’apartament precintat del seu amic per celebrar-ho. Va asseure’s davant del MacBook blanc que hi havia en una taula del menjador. La connexió a Internet encara funcionava. Va obrir el Googel Chrome, va teclejar “youtube.com” i va començar a penjar les fotos a la xarxa.

Abans de sortir va mirar per l’espiell de la porta, per assegurar-se que no es trobaria ningú al replà. El camí semblava lliure, així que va obrir la porta i la va tancar ràpidament. Però, tot just quan estava acabant de col·locar el tros de cinta que havia desenganxat feia uns minuts, es va obrir la porta de l’ascensor. De dins en va sortir un home que vestia una gel·laba blanca fins als peus, amb una barba imponent i el bigoti afeitat. 

– Bona tarda –va dir en un català perfecte.

– Déu vos guard –va correspondre-li el capellà, nerviós.

– Que el puc ajudar?

– Mmm… No, no cal, gràcies.

– No serà vostè un detectiu privat disfressat de capellà que vol entrar a l’escena del crim per investigar d’estranquis?

– No, em sap greu, però només sóc un capellà que s’ha perdut i que, sense voler, ha arrencat la cinta, que ara no aconsegueixo tornar a posar a lloc.

– Llàstima. Sap, sóc un gran admirador del detectiu Colombo. Permeti’m que l’ajudi –el musulmà amb aparença d’imam es va atansar a la porta del 3er B, va subjectar amb els dits l’extrem de la cinta i el va enganxar a l’envà de la porta sense dificultats. 

– Gràcies –va dir-li en Piera.

– De res. Salam aleikum.

– Que la pau també sigui amb vostè –en Gerard subjectava amb força la Blackberry d’en Gerard, que duia a la butxaca de l’americana. Tenia la cara molla de suor. 

Waterloo: capítol XIX

YOUTUBE

– Torna a casa meva, encén l’ordinador i penja-les al Youtube. L’ADSL segur que encara funciona. Si ho fas des d’allà no podran acusar-te de res. Posa’t guants.

– Hauré de trencar la cinta de seguretat que hi deuen haver enganxat els Mossos. Vols dir que no és millor passar-ho a l’E-Confidencial?

– No, l’E-Confidencial fa una merda de periodisme. Penja el fotomuntatge al putu Youtube i envia l’enllaç al llistat de contactes del meu Gmail. En unes hores correrà com la pólvora i llavors ja no hi seran a temps de parar-ho, creu-me.

– Molt bé. Aquesta nit intento entrar a casa teva.

Abans de marxar de la sala de visites de la presó, l’Arnau Piera va obsequiar el seu amic amb una abraçada.

– I si em disfresso de capellà? Ningú no sospitarà, oi? –va preguntar l’Arnau a la Maria, la dona d’en Gerard, per telèfon–. Decidit, demà aniré a la botiga de disfresses i me’n compro una.

%d bloggers like this: