Amb el peu esquerre
Paradoxa u: l’Artur Mas dels braços estesos als cartells arrasa a les eleccions però acaba com el gran derrotat, fins al punt que algun animal (polític) l’endemà del 25-N ja li demanava la dimissió. Petició improcedent malgrat la trompada del president, que ha hagut d’acotar el cap i anar a fer cua per comprar tiquets per a un viatge en Dragon Khan que sap quan comença però no quan acaba.
Paradoxa dos: a qui més mal li pot acabar fent la terrabastada relativa convergent és al PSC, que ja ha caigut en la temptació perillosa de donar per bons uns resultats miserables: 20 diputats. És a dir, tercera força política amb una presència testimonial a Lleida, Girona i Tarragona, que incomprensiblement prova de treure pit amb l’argument que les enquestes pintaven encara més bastos. #Etfelicitofill.
Mercuris a banda, fa la impressió que a can Nicaragua comencen la legislatura amb el peu esquerre, amb el pas canviat. Amordaçat i acomplexat per l’efervescència de les estelades, el PSC s’ha passat dos anys fent una oposició de tràmit i ha aconseguit el que en temps de crisi podia semblar impossible per a una formació que ha pogut jugar tot el partit al contraatac: empetitir-se encara més. Mentrestant, la classe mitjana-obrera hipotecada, presa fàcil de l’atur voraç i desamparada per un Estat del Benestar agonitzant ha perdut el referent i es fa un embolic a l’hora d’anar a votar.
El Nou PSC ha estat una fal·làcia: la tremolor de cames a l’hora de fer cau i net ha condemnat l’organització a centrar-se en lluites intestines gens edificants i a perdre el poc discurs que li quedava. La renovació imprescindible post retirada a mitges de José Montilla ha arribat en comptagotes i les cares noves no hi són (i si hi són, les tapen les de sempre). En fi, als socialistes el temps se’ls tira al damunt. Han de començar a decidir què volen ser de grans, prenent més riscos que mai, perquè aquesta vegada hi tenen poca cosa a perdre. Qüestió de posar-hi nassos, que tampoc no és tan complicat.
(Mini)jo 