Skip to content

Waterloo: capítol I

EL DIA I LA NIT

– No.

– Com que no?

– Doncs que no, Marta, el president no vindrà demà al teu programa.

– Això ho dius tu?

– Això ho diu ell. Jo no sóc ningú per decidir pel president.

– Doncs, ho sento, però ha de venir.

– Això ho dius tu.

– Puc parlar amb ell?

– No, té molta feina a preparar el traspàs de poders.

– Escolta, la vaga a l’aeroport de Barajas té el país col·lapsat. El Prat és un caos… Els ciutadans volen que algú els expliqui què passa.

– Entrevista el conseller de Política Territorial, que és el responsable d’aquestes coses.

– El màxim responsable és el president.

– D’acord, però em sap greu, no el tindràs.

– Doncs diré per antena que no ha volgut venir.

– Ets ben lliure de fer-ho.

– Gerard, t’estàs equivocant.

– Probablement, però el president no vindrà.

– Tu sabràs el que fas.

– Bona nit, Marta.

– L’estàs cagant.

– No ho crec. En qualsevol cas, assumeixo el risc.

– Molt bé. Doncs, au, bona nit, Gerard.

En Gerard Puigví, assessor de comunicació del 128è president de la Generalitat de Catalunya, Ignasi Prieto, va sospirar en penjar el telèfon. Era la tercera vegada que tenia aquella conversa amb els periodistes d’“El dia i la nit”, l’informatiu estrella de la televisió pública catalana, TVCat. Un programa d’anàlisi de l’actualitat, en el qual els convidats s’asseien en un sofà, cara a cara amb l’entrevistadora, la Marta Terricabras, dura com una pedra. Primer va parlar amb una productora, després amb el coordinador del programa i, finalment, amb la periodista estrella, que fos com fos volia aquella entrevista. En Gerard havia rebut instruccions directes de la seva cap, l’Anna Figueras, de no acceptar-la. La petició de “La nit al dia” arribava en molt mal moment: el president Prieto, ja en funcions, acabava de perdre les eleccions. El seu rival, el candidat del Partit Conservador, l’Antoni Mir, havia fregat la majoria absoluta, amb 63 diputats sobre 135. El Partit Progressista havia obtingut els pitjors resultats de la seva història, amb 21 miserables escons. Els electors no li havien perdonat la no gestió de la crisi econòmica, ni tampoc les tensions constants amb els partits que havien estat els seus socis de govern: República Catalana, una formació independentista, i la Lliga Verda, ecologistes de pro que anaven al Parlament en bicicletes de marca.

En Gerard es va quedar contemplant el sostre de la galeria Gòtica del palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Aviat marxaria d’allà. El seu nou destí professional era desconegut, incert. Dubtós. Era fosc i feia un fred que pelava. Va caminar cap al pati dels Tarongers, un espai que assolia el seu màxim esplendor amb el color negre de la nit. Va passar per davant de la porta que dóna accés al despatx del president. Encara hi havia llum, senyal que a dins hi havia activitat. En Gerard estava sol, i va decidir cometre una il·legalitat: encendre’s una cigarreta. “Què collons, no tothom pot dir que un dia va fumar al pati dels Tarongers”. Al temps que aspirava la primera calada, va experimentar una profunda erecció. “Mira’l”, es va dir tot observant la protuberància que dibuixaven els seus pantalons de pinces a l’alçada de l’entrecuix. Feia dies, setmanes, potser mesos que no trempava amb aquella força. La dura campanya electoral li havia destrossat la libido. Despatxar la trucada de la Terricabras va esdevenir una teràpia sexual molt efectiva. Els pensaments impurs van envair-lo, tot fumant, entre taronger bord i taronger bord.

– Nen! –en Gerard es va girar. Va fer un primer gest d’amagar la cigarreta, però quan va comprovar que es tractava de l’Anna Figueras, la directora de Comunicació del president, la seva cap, va continuar fumant.

– Que fumes?

– Sí, què passa.

– Que guai! Que en tens una per a mi?

– Té –en Gerard li va allargar el paquet de Marlboro Gold Touch i un encenedor fet a la Xina. La Figueras va encendre la cigarreta.

– Va, que això ja s’acaba. T’has tret de sobre la Terricabras?

– Sí.

– Bé.

– És pesada la noia, eh?

– Molt. L’he tinguda vint minuts al telèfon.

– Que la donin pel sac. Què, anem cap a Pedralbes?

– Quin remei no? Em fot una mandra de pebrots.

– A mi també, no et pensis, però hi hem d’anar.

Aquella nit, al palau de Pedralbes, que es troba a l’altra punta de Barcelona, a la Diagonal, el president Prieto oferia un sopar als treballadors de Presidència. De fet, era el sopar de Nadal, que normalment es feia en un restaurant, però com que es tractava de l’últim àpat de germanor, el mandatari va voler tenir un detall amb la seva gent i aquesta vegada els convidava a tots.

– Va, anem –va resignar-se en Gerard, que ja havia apagat la cigarreta.

– Som-hi.

– Visca Catalunya!

– Visca!

En Gerard encara trempava.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: