Skip to content

Waterloo: capítol II

EL SOPAR

– Bona nit a tothom. Seré molt breu perquè avui es tracta que la festa sigui un èxit i, ja ho sabeu, un servidor no ha estat mai un expert en la matèria. En l’èxit, vull dir.

Cap dels convidats, devia haver-n’hi un centenar, no van riure la gràcia. Allà hi havia conserges, secretaris i secretàries, assessors, caps d’àrea i directors generals. Tots seguien el discurs amb atenció aparent.

– En ma vida –va prosseguir el president– he estat l’ànima de les celebracions i tampoc no ho seré aquesta vegada, la darrera que interpreto el paper de cap del govern. Aviat seré un ex, un mena de moble antic de col·leccionista que formarà part de l’exposició permanent de velles glòries del nostre país, Catalunya. Estar quatre anys al capdavant del govern ha estat un honor i un privilegi. Ja us he dit mil vegades que, per a mi, ser president de la Generalitat és la màxima aspiració que pot tenir tot aquell que es considera i se sent català. Us vull agrair la vostra ajuda, ja que no han estat uns anys fàcils. Hem patit la crisi econòmica i hem suportat una època de forta tensió amb la resta d’Espanya, que malauradament només hem resolt parcialment. Malgrat tot, però, ha estat un plaer per a mi poder treballar amb un equip de professionals de primer nivell i molt competents. Vosaltres m’heu ajudat molt i sempre ho tindré ben present. Sé que us tinc al meu costat. Hi vàreu ser en la victòria i ara hi sou en la derrota. Avui, quan acabi el sopar, me n’aniré a casa amb el cap ben alt, orgullós del meu equip.

Va fer una pausa dramàtica.

– Però que ningú no es posi trist. Hem perdut les eleccions estrepitosament, però el català és un poble que al llarg de la història ha destacat per ser capaç de plantar cara a la derrota. I com a catalans, d’esquerres, això és el que a partir d’ara haurem de fer. Bé, potser seria més precís dir que ho haureu de fer, perquè jo me’n vaig a casa, amb els meus. Els dec moltes hores, abraçades, moltes partides a la Play Station, molts dinars, moltes celebracions d’aniversari. Durant quatre anys m’he dedicat en cos i ànima al país i ara toca centrar els esforços en la família, que, com vosaltres, també ha patit la meva presidència, encara que d’una manera un pèl diferent. Moltes gràcies, amics. Salut i visca Catalunya! –va exclamar el líder mentre alçava la copa plena de cava, català.

– Visca el president!–, va cridar l’audiència. Aplaudiments, i les copes de cava van dringar.

Minuts després del brindis, quan tothom escurava les tases de cafè, el discjòquei va entrar a escena amb una cançó que agradava molt al gran cap: Dancing Queen, dels Abba. En escoltar-la, l’home a priori més important del país, que havia pres un parell de copes de vi i alguna de cava, no va poder reprimir un suau moviment rítmic del tors des de la cadira estant.

Contra tot pronòstic, una secretària ploramiques, que estava molt trista per la derrota del i que s’asseia al costat d’en Gerard, va aixecar-se d’una revolada, presa de l’emoció del comiat, i va dirigir-se amb determinació cap a la taula presidencial, protocolàriament ubicada al centre del menjador, per endur-se el líder al mig de la pista. El governant va ballar de mala gana “You’re the Dancing Queen, young and sweet only seventeeen”. Cop de cul cap aquí, cop de cul cap allà. Per uns instants els convidats no van saber com reaccionar, fins que un dels directors generals anònims que corrien per allà i que encara patien per la imatge i la reputació del mandatari, va afegir-se a la coreografia. L’objectiu: desactivar el possible ridícul presidencial. En uns segons les taules es van buidar i la pista es va omplir de nostàlgics i no tan nostàlgics de temps millors, que ballaven al ritme de “you can dance, you can jive, having the time of your liiife”.

Després de Dancing Queen van venir el “sweeet Ca-ro-liiine, good times neeever seem so good”, d’en Neil Diamond. Aquella cançó entusiasmava a en Gerard, que es va aixecar de la taula i es va posar a ballar i a cantar com si fos boig. La tenia a les playlists de l’Spotify des que una vegada, ja feia uns quants anys, la va cantar en un pub de Glasgow, envoltat d’escocesos amb ascendència irlandesa molt lletjos i simpàtics. El sopar havia anat prou bé. Al seu costat hi tenia la Figueras, que també ballava amb ímpetu.

El president, tip de fer el mico, va desaparèixer de la sala del banquet. Amb un gest més que explícit va comunicar als escortes que el deixessin en pau i va sortir per una porta lateral que conduïa al passadís principal del palau.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: