Skip to content

Waterloo: capítol III

EL WHISKY DE MALTA

Sonava I will survive, de la Gloria Gaynor, i a en Gerard Puigví li van venir ganes de fumar. Abandonava el saló del banquet amb passes poc segures producte de la ingesta d’alcohol, mentre pensava que li feia molta mandra sortir al carrer per calmar l’ànsia de fum que tenia, perquè feia un fred que pelava. Aleshores es va adonar que estava sol i va decidir buscar algun espai discret on poder encendre’s una cigarreta sense que el veiés ningú. Va creuar un passadís llarguíssim fet de rajoles negres i blanques, que semblava un mar de taulers d’escacs. Cinc metres, deu metres, vint metres. “Collons, que és llarg això”. En arribar al final del corredor interminable va descobrir amb facilitat que a l’esquerra hi tenia una porta blanca immensa, mig oberta. La va empènyer amb una mà; a l’altra ja hi tenia a punt el Marlboro de paquet negre i l’encenedor que havia comprat al xino i que funcionava a batzegades. La sala estava a la penombra. Des de fora, a través del finestral de vidre, entrava la llum d’un fanal que resseguia tènuament unes butaques de disseny situades al fons, al costat de les quals hi havia tres o quatre banderes inidentificables i de proporcions considerables, enfilades en sengles màstils. En Gerard va apropar-se a la llum i, quan era a punt d’encendre’s la cigarreta, una veu.

– Me’n dones una? –a en Puigví el cor gairebé li va sortir per la boca. Va girar-se i allà hi era ell. S’havia tret l’americana i afluixat la corbata; duia un got ple d’un líquid de color de coure, molt probablement whisky, a la mà.

– Sí, és clar, president –l’assessor va rebuscar el paquet de Marlboro per les butxaques de la jaqueta i va oferir una cigarreta al seu cap.

– Què, no sabies que fumo, eh?

– No.

– Saps què passa? Que quan ets president no pots ni fumar. És políticament incorrecte.

– Ja.

– Tens foc?

– Sí –en Gerard va allargar l’encenedor al president.

– Gràcies –primera calada–. Perdre eleccions relaxa –segona calada, més profunda–. Et ve de gust un whisky? –un segon de silenci. En Gerard dubtava.

– D’acord.

– Anem. Jo hi poso la beguda i tu la nicotina. Què hi dius?

– Som-hi –en Gerard no tenia un no per al president.

L’autoritat va agafar-lo per l’espatlla i el va conduir fins a una sala que hi havia amagada darrere de les banderes enormes. A dins, l’assessor esperava trobar-hi sofàs o butaques més que còmodes, però no. Allò era un despatx més aviat petit, amb una taula de noguera al centre, amb dues cadires: a la millor, de pell, amb rodes i més alta i ampla que l’altra, s’hi va deixar caure el president. A la pitjor, de tela, sense rodes i amb el respatller molt més curt, s’hi va asseure en Puigví. Damunt la taula, res, excepte una ampolla de cristall plena de whisky de malta i dos gots: el que feia servir el president i un altre de buit. Una làmpada tipus flexo, l’única font de llum de la saleta, va despertar a en Gerard la sensació que s’enfrotaria a un tercer grau. Estava neguitós i va tornar a trempar. El president, alt i ossut, descendent d’una família de nous rics barcelonina, amb els cabells blancs tallats ben curts i ulleres de montura metàl·lica fosca, va omplir els dos gots amb el líquid escocès que quedava a l’ampolla de cristall.

– Salut –el president va aixecar el vas amb la mà esquerra.

– Salut –va correspondre-li l’assessor, que es començava a penedir d’haver acceptat.

– Saps qui va asseure’s en aquesta cadira on ets, no fa gaire?

– Sí, el president espanyol. Jo corria per aquí aquell dia, se’n recorda?

– No, no me’n recordo. Aquell –referint-se al president espanyol Juan Ramón Hernández Zapata, progressista– va acabar amb el cul quadrat. Hi, hi, hi –l’home poderós reia com una mustel·la–. El molt malparit m’ha amargat la vida durant quatre anys. Per això quan no fa gaire em va dir que venia vaig decidir que dinaríem en aquest despatx. Devia acabar amb un bon mal d’esquena.

L’assessor, que mentre va estar al servei del president el va defensar a capa i espasa tot i creure, moltes vegades, que les decisions que es prenien al Palau de la Generalitat no anaven en la direcció correcta, va callar.

– Què, se t’ha menjat la llengua el gat? –el cap del Govern va iniciar l’interrogatori.

– No, només que…

– Només que què?

– Que no sé què dir, la veritat.

– Que tens vergonya?

– No, però és la primera vegada que bec whisky a soles amb un president.

– Sempre hi ha una primera vegada, noi –el polític va somriure. En Puigví bevia per tranquil·litzar-se una mica.

– Sí, és clar.

– Més whisky? –va preguntar el president, que s’havia aixecat per anar a buscar una altra ampolla que estava amagada en un armariet.

– Sí, gràcies.

– Puigví, aquesta nit no sóc el president, d’acord? Sóc l’Ignasi Prieto, l’Ignasi. Em pots criticar tant com vulguis, he, he, he.

En Gerard no entenia res. Va fer un altre glop.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: