Skip to content

Waterloo: capítol IV

ON ÉS EN KENNEDY? 

Mentrestant, a la sala noble, la festa prosseguia. Música, gent ballant, corredisses pels passadissos i hormones masculines i femenines que es mesclaven en un ambient cada vegada més carregat. N’hi havia uns quants, però, que no s’ho estaven passant gaire bé: els escortes del cap del govern anaven de bòlit perquè havien perdut en Kennedy. Els serveis de seguretat batejaven els presidents d’aquell país a mig fer amb sobrenoms. La raonable semblança física de l’Ignasi Prieto amb el president americà assassinat d’un tret al cap, a Dallas, havia posat les coses fàcils a la policia.

El Kennedy català no apareixia per enlloc i els agents, després de fer un petit briefing d’urgència al corredor principal, van decidir que començarien a escorcollar totes les estances del palau, d’est a oest. Kennedy i Puigví es trobaven a l’extrem occidental. Abans d’iniciar la cerca, els policies van informar el secretari general: “Que el donin pel sac!”, els va respondre la mà dreta a l’ombra de l’Ignasi Prieto, l’Isaac Terradas, que va delegar la responsabilitat de l’operació cap al cap de l’Oficina de Protocol, un alt funcionari a qui sempre li tocava el rebre. La resta de la tropa seguia concentrada al saló, on començava a sonar Waterloo, topònim que evoca derrota; en el fons, el que s’estava celebrant allà. Una altra vegada els Abba. Confosa, enmig del gran grup l’Anna Figueras encara ballava.

Un centenar de metres més lluny, el president, en Kennedy, l’Ignasi Prieto, tots tres en un, es disposava a anar a fer un riu. Abans de sortir del despatx, però, es va assegurar que els escortes no rondaven a prop. N’estava ben tip d’anar tot el dia vigilat. Els Mossos eren uns professionals discrets que respectaven al màxim la intimitat d’en Kennedy, però sempre els tenia al voltant: a la porta de casa; a la taula del costat del bar de carretera on la comitiva parava, en molt comptades ocasions, a prendre un cafè per sorpresa dels clients habituals; als actes oficials; durant els viatges; quan anava amb la família de vacances. Eren omnipresents, àngels de la guarda amb porra les vint-i-quatre hores.

– Figueras, on és el president!? –va cridar al mig de la pista de ball era en Pere Llamas, el mosso de mossos, el que manava, el que no s’equivocava mai, el que sempre acabava trobant en Kennedy. “Mamma mia, here I go again, my, my, how can I resist you?”. Més Abba.

– No en tinc ni idea, nen –en Llamas va fer una ganyota de desaprovació.

Al despatxet, després de fer la visita de rigor a can Roca, el president tornava a l’atac.

– Què, com anem?

– Bé, president, bé.

– Ignasi, avui em dic Ignasi.

– Perdó. Bé, Ignasi, bé –en Gerard mai no li havia dit Ignasi al president abans.

– Et ve de gust anar a prendre una copa?

– Voldràs dir una altra.

– Sí, però fora d’aquí.

– Home, no fotem.

– Què, tens por?

– No, però ets el president.

– I?

– Home, doncs que m’imagino entrant amb tu en un bar de copes i…

– I? Va, anem.

– Vols dir?

– Truca un taxi que jo m’ocupo de la resta.

“Hòstia, aquest paio està fatal”, va pensar en Gerard. No obstant això, va agafar el telèfon i va trucar als de Radiotaxi Barcelona, convençut que allò acabaria en una broma i prou.

– Sí, necessito un taxi al palau de Pedralbes. Sí, he dit pa-lau-de-Pe-dral-bes. Per ara mateix, sí. No, no intentin accedir al palau. Que ens esperi a la Diagonal, davant la porta principal –les instruccions que va donar en Gerard a l’operadora van ser molt clares. El president, de la seva banda, també parlava pel cel·lular.

– Hèctor? Sóc el president. Escolta’m bé. Truca a Laietana sense que ningú no ho sàpiga i demana que ens preparin el regal que ens van enviar fa un parell de dies de Madrid. Exactament, aquest. Que el tinguin a punt a la cotxera. Sobretot: els Mossos no ho han de saber. He dit que no! Si arribo allà i hi ha policies rebràs, entesos? –l’assessor i el seu cap gairebé van penjar els mòbils alhora.

– Ja tinc el taxi –va anunciar en Puigví.

– I jo el cotxe –va replicar en Kennedy.

– El cotxe? Quin cotxe?

– Ja t’ho explicaré, no et preocupis. Ara hem de sortir discretament del palau. Aquesta nit no vull escortes.

– Està bé, però com ho farem això? I hem d’anar a buscar els abrics!

– No en durem.

– Però si fot un fred que pela! –la mala metereologia era l’últim recurs que li quedava a l’assessor per aconseguir que en Kennedy es desdigués de l’aventura.

– Au va, home! Sortirem per la finestra. Caminarem per entremig dels arbres del jardí i sortirem al carrer pel costat de la porta principal. Haurem de saltar la tanca –Pip pip. Un missatge essaemaessa avisava en Gerard que el taxi sol·licitat s’encaminava cap a la porta principal del palau.

– Ja és aquí, president.

– Doncs som-hi!

L’home amb poder va escurar la copa com si li anés la vida i, acte seguit, va convidar en Puigví a fer el mateix. No li van caldre paraules: amb la mirada va fer entendre a en Gerard que havia de beure depressa. El periodista va engolir el whisky a santhilari. “Ep, es diu ‘santhilari’, no ‘sanhilari’, com diuen a Barcelona”, precisava cada vegada que es disposava a fer-ne un. Les d’en Gerard eren a la capital de les Guilleries i, per a ell, la mala pronunciació del topònim era motiu de discussió.

En Puigví encara no s’havia empassat del tot el whisky escocès i en Kennedy ja tenia un peu a fora el jardí, mig enfilat com estava a l’ampit de la finestra. Va seguir-lo d’esma, resant perquè uns metres abans o després, els Mossos els enxampessin. S’hauria d’empassar un ruixat d’en Llamas, però li era igual. No li venia de gust anar de festa, i encara menys amb el president.

Van començar a caminar gairebé a les fosques pels diversos nivells dels jardins de Pedralbes. Es movien en trajectòria paral·lela a l’escalinata principal, a poc a poc, com dues criatures que s’amaguen dels pares perquè tenen consciència que estan fent entremaliadures. De sobte un soroll esmorteït i inesperat. Acte seguit en Gerard va escoltar com el president accelerava el pas; després, un ai i un ui; més passes desacompassades i soroll de fulles movent-se acompanyat de tres o quatre crecs, com de fusta trencada. El periodista va avançar en la foscor fins que va localitzar el cap del Govern amorrat a un arbust.

– Puigví, ajuda’m –l’Ignasi Prieto no volida cridar; no volia ser descobert. En Gerard va reprimir les ganes de riure, content de veure tot un president humiliat d’aquella manera. De sobte, va tornar a trempar.

– Puigví, collons! Ajuda’m t’he dit! –el to de veu del polític era més elevat.

– Ja vinc, president. Li fa mal res?

– Em fa mal tot. Treu’me d’aquí t’he dit – el polític estava enfadat.

– D’acord.

En Gerard es va ajupir per intentar veure en quina posició havia quedat exactament el president. Va ajudar-se de la minsa llum de la pantalla de la Blackberry per veure-hi una mica millor. El president tenia el cap completament enfonsat a dins la planta, les ulleres mig tretes, els braços en creu i el cul amunt.

– Un segon, president.

– Com que un segon? Vols fer el favor de treure’m d’aquí! –abans d’acudir al rescat, en Gerard va obrir la càmera de la Blackberry i va fer tres o quatre fotos. Els flaixos van posar en alerta al polític. L’erecció començava a ser història.

– M’estàs fent fotos?

– No, president, intento fer una mica de llum per poder veure en quina posició ha quedat. No voldria fer-li mal –va mentir el periodista. Llavors, el jove es va atansar al seu cap. Va agafar-lo amb força per les espatlles i a la de tres va estirar-lo amb tanta força que tots dos van acabar de cul a terra, ben bruts de sorra.

– Per fi –va dir el president mentre es col·locava les ulleres, que tenien la montura torçada a causa de la patacada, i s’espolsava el vestit. Duia la cara esgarrinxada.

– De res –va respondre en Gerard.

Pip pip. Un altre essaemaessa: “El taxi que vostè ha demanat és a punt d’arribar al lloc de recollida”. Es van incorporar i van caminar decidits cap a la porta principal. Saltar la reixa de la porta no va resultar difícil. Un cotxe groc i negre els esperava a la Diagonal.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: