Skip to content

Waterloo: capítol V

EL TAXI

Des de dins el vehicle estant, el taxista va posar cara d’espantat en veure’ls. A aquelles hores de la matinada la Diagonal, avinguda de traç gruixut, estava deserta. La llum carbassa que projectaven els fanals aconseguia donar certa calidesa a un espai on tot era asfalt, oficines, facultats, centres comercials i de convencions, i palaus inaccessibles per a la majoria dels mortals. Per a en Gerard aquell carrer era sinònim de feina: gairebé sempre acostumava a passar-hi enfilat en algun dels vehicles de la comitiva oficial de president. N’estava tip d’anar al palau de Congressos; al de Pedralbes; a la seu de Caixa Nostra; a TVCat. Que si ara una conferència; que si un seminari; que si un sopar de gala; que si una entrevista. Mai no li havia agradat aquella avinguda que feia de frontera entre la Barcelona més popular i la ciutat altiva que mira per damunt de l’espatlla.

L’assessor va voltar el taxi per davant, fins a arribar a la porta que donava accés al seient de darrere del conductor. Va obrir-la i va entrar. El president es va quedar a fora, palplantat, amb la cara esgarrinxada. Va tossir forçadament un parell de cops, mentre s’arreglava el nus de la corbata vermella, que duia malposada. Lluïa un estrip a l’americana, a l’alçada de l’omòplat esquerre, producte de la caiguda més absurda.

– Si no surt vostè a obrir-li la porta ens quedarem a dormir aquí –va avisar en Gerard al taxista.

– Aai, ssí, pperdó –va respondre el conductor, visiblement nerviós. Ràpidament, l’home va sortir del cotxe i en arribar a l’alçada de la vorera va ensopegar. Va caure ben llarg a terra. El president, impassible, se’l va quedar mirant.

– Nno ha esstat rres, no eees ppreocupi, essstic bbbé –el taxista, que es va donar un fort cop al genoll i que duia el nas pelat, es va quedar mirant el president de la cara senyalada. El polític li va aguantar la mirada fins que l’home va reaccionar i va atinar a obrir-li la porta del cotxe i va córrer de nou fins al seu seient. Quan es disposava a engegar, en Gerard va fer-li notar que la porta del president continuava oberta.

– Em sembla que haurà de tornar a sortir del cotxe.

– Pperdó, pperdó, ééés qque nnno esstic acccostumat a ddur pppresidents –va respondre el taxista, que era quec, amb veu tremolosa. Va tornar a sortir del cotxe, va voltar-lo per la part del davant, va arribar fins a la porta de l’autoritat i la va tancar. Una vegada a dins de nou, tot suat i atabalat, va arrencar el taxi.

Gimme, gimme, gimme your love after miiiiidnight… “Casum l’olla. Una altra vegada els Abba dels pebrots”, va queixar-se de pensament en Gerard Puigví. El taxista va abaixar una mica el volum de la ràdio per preguntar “oon aaanem ppresident?”. Abans de donar les instruccions corresponents, en Kennedy va desitjar bona nit i Bon Nadal al conductor.

– Sí senyor, amb dos collons – va mormolar en Gerard.

– Via Laietana amb Argenteria. Bé, de fet anem una mica més avall, tirant cap al Port Vell, però no recordo el nom del carreró. No s’amoïni que quan arribem ja li indicaré exactament on és –va recitar el polític.

El taxista va apujar el volum de la música, gimme, gimme, gimme you love after miiiiidnight!!!, i va arrencar. En Puigví callava. A l’assessor els Abba li feien pensar en el seu pare. Tenia gravat a la memòria el radiocasset del Citroën CX Palas color marró merda d’oca que el seu progenitor s’havia comprat feia anys i panys, quan la torneria familiar anava sobre rodes, abans dels mundials d’en Naranjito. El quartet suec es disputava amb els Boney M el primer lloc de la llista d’èxits dels Puigví. El radiocasset del CX era tecnologia punta. L’aparell s’alimentava d’uns cartutxos que s’assemblaven més a cintes de vídeo VHS –en aquella època amb prou feines es comercialitzaven a Espanya–, que no pas a cassets cassets. Sempre que pujaven al cotxe, el pare Puigví obsequiava la resta d’ocupants amb música dels suecs o dels antillans nacionalitzats britànics a tot drap. Anessin on anessin, fos un viatge curt o llarg. I l’home, que amb la música es posava de bon humor, xiulava les melodies amagat darrera unes ulleres de sol enormes, grotesques. A en Gerard i a la seva germana, la Lola, la melodia de Chiquitita els servia per oblidar-se que anaven en el CX i que, per tant, corrien un risc evident de marejar-se. La suspensió hidràulica d’aquella barca amb rodes era mortal de necessitat per a les criatures, que al cap de dues corves ja tenien ganes d’anar a cridar a en Jepic. Al cotxe dels Puigví sempre hi planava l’emoció de saber quin dels dos fills era el primer de proclamar: “papa, em marejo i tinc ganes de rujar!”.

– M’agraden, els Abba. I a tu? –la confessió del president va interrompre els records d’en Gerard.

– Pse. Li agradaven força més al meu pare. Són un punt gais, no?

– Em fan pensar en quan era jove i anava a la disco. Llavors duia grenyes.

El taxista, indiscret com tots els xofers professionals, va escoltar la conversa i, per compensar els errors comesos amb en Kennedy, va treure un CD gravat on hi havia escrit amb retolador negre ‘ABA’, amb una sola ‘B’, i el va entaforar al reproductor de música. En pocs segons va començar a sonar “tonight the Super Trouper lights are gonna find me shinin’ like the sun, Su-p-per Trou-p-per”. En Kennedy va començar a moure les espatlles al ritme de la música. A en Puigví no li hauria sortit sang si l’haguessin punxat.

– Què, no balles? – el president seguia movent-se amb molt poca gràcia. Un punt avergonyit, l’assessor va seguir la coreografia del seu cap. Su-p-per Trou-p-per es va acabar i Take a chance on me va prendre el relleu. Els moviments dels dos passatgers es van anar intensificant, fins al punt que el taxista es va impregnar de l’abbmania: sense deixar anar el volant i oblidant-se per complet del dolor al genoll i al nas, va començar a moure el cap cap a un costat i cap a l’altre, al ritme de “honey, I’m still free, take a chance on meeee”. Encara ballaven asseguts quan van arribar a la Via Laietana. El taxista, content per haver transportat un vip, no els va voler cobrar la carrera de cap manera.

– Ho ho ho faig pel pppaís –es va justificar.

– No faci tant, home, que el país segur que no farà res per a vostè –va avisar-lo en veu baixa en Puigví, enemic de les pàtries.

El conductor va deixar-los una mica més avall del carrer Argenteria. Després d’insistir-hi molt, en Gerard va pagar; el cap del govern mai no duia diners a sobre, perquè quedava malament. Amb el canvi a la mà l’assessor va sortir del cotxe. El president va romandre immòbil, al seu seient. El taxista tampoc no es va moure fins que en Puigví va començar a picar el vidre mentre reia.

– Què, pensa baixar a obrir-lo o no? –el pobre home va sortir d’una revolada del Toyota Prius i, mig coix i amb una taca de sang mig seca al nas, es va dirigir cap a la part posterior del vehicle. El pols li tremolava i amb prou feines va aconseguir obrir la porta. El president va sortir del taxi amb tota la parsimònia del món. Ell i en Gerard no havien caminat ni dues passes i el taxista va sortir del cotxe cridant.

– Espperin, espperin! –els dos homes se’l van mirar expectants–. Ttingui, ttingui ppresident. L·li regaaalo eeel cecedé.

En Kennedy va acceptar el detall amb desgana i, sense ni donar les gràcies, va caminar cap a les cotxeres oficials. Va donar el CD a en Puigví, que anava darrere seu i observava amb deteniment l’estrip de l’americana del seu cap. Hi havia estat en un parell d’ocasions, allà baix, quan acompanyava a la dircom Figueras a buscar el seu Mini John Cooper Works negre descapotable. De vegades, comptadíssimes, els divendres marxaven junts cap a casa. L’un vivia a Salt; l’altra, a Girona.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: