Skip to content

Waterloo: capítol VI

EL COTXE ELÈCTRIC

El vigilant els va rebre amb una cara de circumstàncies només comparable a la del taxista.

– Bona nit, president –va mormolar l’home, d’uns 50 anys, amb bigoti i una panxa esfèrica que inspirava moltes coses excepte respecte per l’uniforme. Qui va parlar a continuació va ser en Puigví i no en Kennedy.

– Bona nit. Sóc el màxim responsable de la seguretat del president –va mentir–. Ara ens acompanyarà fins al soterrani; allà, el president i jo pujarem al cotxe i marxarem. Suposo que ja l’han avisat fa una estona, oi?

– Sí.

– Perfecte. Per cert: ni el president ni jo hem estat aquí aquesta nit, m’entén?

– Sí.

– D’acord. Acompanyi’ns fins al cotxe –el vigilant els va guiar fins a un Smart biplaça esportiu, amb motor elèctric.

– Un Smart! Que guapu! –va exclamar el periodista, mentre el vigilant uniformat del bigoti li entregava les claus– Recordi que si explica a algú que hem estat aquí tindrà problemes.

– No diré res, paraula.

En Gerard es va entaforar dins el vehicle, petit perquè sí. Va observar amb deteniment el quadre de comandaments i el canvi de marxes. No havia conduït mai un cotxe propulsat amb electricitat. De tan concentrat que estava, no s’havia adonat que el president romania a fora, dret, immòbil. L’assessor va sospirar, va sortir del cotxe renegant en veu baixa i va caminar fins on era el cap del govern, qui, una vegada en Gerard li va haver obert la porta, va asseure’s dins de la capsa de mistos amb solemnitat innecessària. El periodista va tornar al seient del conductor i es va disposa a engegar el motor.

– Esperi’s, president. Abans de marxar, m’agradaria fer-me una foto al volant d’aquesta petita meravella de la tècnica. Li fa res? –va preguntar tot allargar-li la Blackberry. El president va prendre tres o quatre instantànies d’en Gerard al volant–. I ara ens en faig una a tots dos.

Tres o quatre instantànies més: en la primera sortien somrient; en la segona, en Gerard feia un llambrot; en la tercera, el que treia la llengua era el president i en la quarta tots dos aixecaven el dit polze i picaven l’ullet a l’objectiu.

– On anem? –va preguntar l’assessor amb les mans al volant.

– A fer un volt per la ciutat.

– Alguna preferència?

– No ho sé, fa anys que no surto a prendre una copa. Per cert, saps de qui és aquest cotxe?

– No.

– D’en Joan Carles.

– De quin Joan Carles?

– Del Primer.

– Del rei?

– Del rei.

– Ens fotrem en un merder.

– No, ja ens hi hem fotut. Hi, hi, hi. Mira, ja ens han obert la porta. Tira tira. Hi, hi, hi –en Puigví va moure la palanca del canvi automàtic cap a la posició que li semblava que era la d’anar endavant i, efectivament, el cotxe rodava, silenciós, per la rampa de sortida del pàrquing en la direcció prevista. Continuava pensant que sortir de copes amb el president era una mala idea. Necessitava guanyar temps.

– President, Ignasi, hem d’anar a una benzinera.

– Però si no necessitem benzina.

– Ho sé, però m’agradaria comprar una mica de beguda. És dijous i no ho trobarem tot obert –va mentir el periodista–. Anirà bé tenir provisions.

Com que feia anys que no sortia de nit el cap del Govern no estava en condicions de saber si en Gerard l’enganyava o no amb els horaris dels bars nocturns. No va protestar. Van resseguir la platja, per l’interior, en direcció a la Ronda Litoral. Van passar pel costat de la torre Mapfre i l’hotel Arts, dos símbols de l’urbanisme opulent que va devorar la ciutat eternament olímpica, fins que, just abans d’una de les sortides a la Ronda, van trobar una estació de servei vint-i-quatre hores. En Kennedy es va quedar al cotxe. Uns minuts després, l’assessor va tornar carregat amb una bossa de plàstic, plena de cerveses Mortiz, aigües i una ampolla de whisky J&B. En una mà duia una gorra de beisbol patrocinada per Respol, una petroliera multinacional hispànica.

– Aquesta gorra és per a tu, president, Ignasi. Així evitarem que et reconeguin fàcilment.

En Kennedy no va dir res i va agafar la gorra. En Gerard va arrencar la càpsula biplaça elèctrica i va conduir en direcció a l’escullera del Port, el paradís metropolità del fornici sobre quatre rodes en temps de la televisió analògica i els telèfons fixes. Quan estudiava Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona era habitual, les nits dels dijous, acabar allà amb els col·legues per beure cerveses mentre esperaven que obrissin els bars per anar a esmorzar.

– On anem, si es pot saber?

– A l’escullera del port –la resposta d’en Puigví va sonar contundent. Cap objecció.

Tots dos callaven quan l’Smart va enfilar el llarg passeig artificial amb aigua de mar a banda i banda. Quan van ser prou endins, en Gerard, que ja començava a tenir algun cabell blanc, va aturar el cotxe. Va buscar el paquet de Marlboro Touch Gold per les butxaques de la jaqueta. Assolit l’objectiu, va repetir el procediment a la recerca l’encenedor, també amb èxit. Amb el tabac i el foc a punt, va sortir a fora. Feia un vent gelat. Protegint-la amb la mà esquerra, després de diversos intents, va aconseguir que la flama prengués les fulles de tabac esmicolades. Va aspirar la droga de la cigarreta en un temps rècord i va tornar a entrar al cotxet. En Kennedy estava acabant d’omplir de whisky dos gots de plàstic plens de gel. En Gerard tornava a sentir un principi d’erecció, que la veu del president va avortar de cop.

– Té, això és per a tu. Brindem.

– Per la derrota?

– Per nosaltres. Perquè aquesta merda s’acaba. Per la vida. Pel futur, per…

– Per Catalunya, no? Un president hauria de brindar sempre pel seu país, oi?

– Et sóc sincer? –va interpel·lar-lo el president.

– Sí.

– Mira, avui, que la donin pel sac a Catalunya.

– Caram! Dit així, i venint de tu, Ignasi, això sona fatal –en Gerard va riure.

– Ja ho sé, però és que… –una pausa–. És que m’hi he deixat la puta pell, saps? I mira com he acabat.

– Ara em diràs que la derrota t’ha agafat amb els pixats al ventre.

– No. La situació econòmica ens ha fotut i tampoc ens hem explicat bé. Ep, que hem fet molta feina, eh?

– Estalvia’t sermons. No hem sabut comunicar… bla bla bla… la crisi ha tapat l’acció de govern… bla bla bla… la culpa dels periodistes… bla bla bla. Excuses!

– Excuses cap. La veritat és que…

– La veritat és que t’hi has ben cagat –va explotar en Gerard–.

– Home, dit així, sona una mica fort.

– Mira –li va dir al president mentre feia magarrufes per la ingesta de whisky–, el problema dels Progressistes és que sou uns acomplexats. Això de Catalunya no sabeu com gestionar-ho. No sou ni carn ni peix. Ni ben bé catalanistes, ni ben bé d’esquerres. Una mica d’aquí i una mica d’allà. Xarnegos a vegades, independentistes a voltes. Aneu de la Feria de Abril al Pedraforca. Sou uns esquizofrènics patològics.

Silenci llarg. El president era un mestre de les pauses. No feia altra cosa tan bé com callar; era l’arma que emprava per vèncer el oponents. Sis, set, vuit, nou… havien passat gairebé deu segons eterns des que en Puigví va acabar de parlar i en Kennedy romania mut i a la gàbia, com els Dupond i Dupont. En Gerard s’esperava el pitjor.

– Potser tens raó.

– Surto a fumar –va respondre en Puigví. Va encendre una nova cigarreta amb desfici.

Darrerament fumava massa. Mig paquet diari. Treballava com un burro de dotze a catorze hores diàries. Quan no anava amunt i avall, seguint la comitiva del president, en Gerard es tancava al despatx a preparar documentació; o si no, redactava notes de premsa o repassava els discursos del seu cap; o viatjava en trens de mitja distància. Sempre tenia Catalunya al Dia sintonitzada i les notícies, que repetien cada 30 minuts, eren la banda sonora de la seva vida. Només apagava la ràdio per encendre el 24Cat, el canal català de televisió d’informació continuada, en el qual la repetició de titulars fins a la sacietat també estava a l’ordre del dia. Sempre pendent de si parlaven del president o dels rivals polítics del president, o dels socis del president. Quan alguna notícia no tractava prou bé el seu cap, sempre segons el seu criteri, avisava algun superior; bàsicament, la Figueras. A vegades li manaven trucar al periodista per expressar la queixa oficial pel tractament de la notícia, una feina que en Gerard executava amb el nas tapat, avergonyit, i que en algunes ocasions li havia comportat problemes per un excés de zel a l’hora d’executar ordres. També acostumava a fer resums dels noticiaris. Cada hora solia enviar un correu electrònic amb els titulars més destacats a una llista d’adreces selectiva. Quan no feia tot això estava enganxat al telèfon, cosa que no li agradava gens. Massa sovint vivia la feina com una creu: havia de ser amable amb periodistes i polítics, la majoria dels quals es mereixien una bona coça al cul i prou. Però el sou no estava gens malament. I així anava tirant, perquè també tenia un preu.

Mentre repassava de cap la rutina laboral diària dels últims quatre anys de la seva vida, en Gerard Puigví va somriure en venir-li el pensament que, amb la derrota electoral d’en Prieto, tot allò s’acabava. El periodista baixet i exageradament prim, amb barba de tres dies que havia adquirit tonalitats blanquinoses amb el anys, va aspirar el fum amb força i va tornar a trempar.

Tot i dur rellotge de polsera al canell esquerre –sempre de la marca suïssa Swatch, autora de ginys efectistes a preus populars– s’havia mal acostumat a mirar l’hora a la pantalla de la seva Blackberry. Va pescar amb dos dits el terminal de la butxaca interior de l’americana. L’havia posat en silenci i no va ser fins llavors que va adonar-se que tenia un munt de trucades perdudes: de la Figueras, la seva cap; d’en Llamas, el mosso; de la Clua, una pesada que li anava al darrera des de feia temps i que encara no havia entès que en Puigví no estava per aventures, i de més gent. Eren les 2:13 AM.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: