Skip to content

Waterloo: capítol VII

EN PACO SÒRIA 

En el precís instant en què es disposava a embutxacar-se la Blackberry, el telèfon es va il·luminar. “PACO SÒRIA”, amb majúscules, es llegia a la pantalla. Va dubtar d’agafar-lo, tot i que tenia instruccions claríssimes del president de no dir absolutament a ningú on eren. Sabia el risc que corria, però va despenjar perquè a en Sòria li tenia una estima especial, no sabia ben bé per què.

L’home que estava a l’altra banda de les ones fregava la cinquantena i era un polític que vivia per al poder. Un paio llest i a primer cop d’ull honest, que havia renunciat a tot per dedicar-se a la cosa pública, o almenys això era el que deia. Era gai, l’estendard del potent lobby homosexual que controlava àrees estratègiques del partit, elegant i anava molt calent, massa. No es tallava ni un pèl a l’hora d’aprofitar seva posició per satisfer la seva luxúria. Tot solet duia el pes del Partit Progressista a les espatlles. A l’organització, tothom l’adulava. En Sòria no delegava res; era un desconfiat malaltís.

En Gerard Puigví li va caure bé des del minut u. Intrús per a molts cadells d’esquerres amb aspiracions, en Sòria va acabar confiant-hi, perquè era un estrany sense ambicions personals. De fet, en Paco Sòria va començar a manar al partit coincidint amb l’arribada d’en Puigví, que abans de ser assessor presidencial havia treballat de periodista a la seu central de l’organització, al carrer Managua. La capital, per a aquell vailet de les Guilleries, era sinònim de feina, nervis, corbates, discursos, viatges llampec en comitives, trens que arribaven sempre tard, corredisses, disgustos, hores i hores de parlar pel mòbil, dinars de menú i, des que va entrar a Presidència, cigarretes fugaces en un racó de la plaça Sant Jaume, el que fa cantonada amb el carrer del Bisbe.

En l’etapa al partit, en Puigví va acabar d’assessor personal d’en Sòria. Durant quatre anys van ser cul i merda. Anaven amunt i avall junts, compartint cotxe, dinars, sopars i cafès. Preparaven notes de premsa, intervencions, reunions, actes públics i de tant en tant es discutien. Viatjaven a Lleida, Solsona, Tortosa, Olot, Igualada, Vilanova i la Geltrú, la Seu d’Urgell, Vic, Amposta. En Sòria era el nou capità general progre i la tropa l’havia de conèixer i saber de primera mà que les coses, a partir de llavors, canviarien. Havien passat gairebé sis anys de la primera trobada entre ambdós i en Gerard Puigví i en Paco Sòria es disposaven a parlar una vegada més per telèfon perquè, finalment, el periodista va despenjar-lo.

– Paco.

– Gerard.

– Què hi ha? –una trucada d’en Sòria sempre significava que passava alguna cosa. Una trucada d’en Soria a altes hores de la nit volia dir que en passava una de grossa o molt grossa. Aquesta vegada, en Gerard sabia quin era el problema.

– Ja saps l’última?

– No.

– Va, no m’enredis.

– Et dic que no, Paco.

– Gerard, que fa molt temps que ens coneixem.

– No sé de què va, t’ho prometo –va mentir en Gerard amb totes les seves forces.

– El president ha desaparegut –va comunicar-li, amb un to de veu greu.

– Deu haver estat el mag Lari –en Gerard va deixar anar la primera ocurrència que li va venir al cap.

– No em prenguis el pèl.

En Puigví sabia que jugava amb foc, que fer emprenyar en Sòria tenia conseqüències. Sense anar més lluny, la darrera vegada que va veure el totpoderós dirigent progressista fora de sí va poder presenciar en viu i en directe com, en un atac de fúria inusitada, es trencava el dit gros donant puntades de peu a la taula del seu despatx. Però les eleccions estaven perdudes i una mentida més no faria mal a ningú.

– Paco, i jo què sé on s’ha fotut el president! Acabo de marxar de la festa del Palau de Pedralbes. Vaig cuit com un grill. Sóc al taxi i només penso en arribar a casa per ficar-me al llit –va dir en Gerard.

– Em diuen els Mossos que heu desaparegut de la festa més o menys a la mateixa hora. Ets amb ell sí o no?

En Gerard va mirar dins l’Smart. El president, en Kennedy, amb la música a tot drap i la cara esgarrinxada, escoltava els greatest hits d’Aba amb una ‘b’, amb la gorra de Respol posada. Movia el cap a batzegades, amb la poca traça de sempre, amb el got de plàstic ple de whisky a la mà i la corbata afluixada. En adonar-se que el periodista se’l mirava, l’home va aixecar el puny esquerre amb el dit polze enlaire. I va somriure.

– Gerard?

– Sí, Paco.

– Ets amb ell o no? –va insistir en Sòria.

– Sóc al taxi, camí de casa, paraula.

– Bé, si t’assabentes de res, truca’m immediatament –uns segons de silenci i en Sòria va esclatar–. La mare que el va arribar a parir! Havia de fer-me la vida impossible fins l’últim dia! Si el trobo el mato, t’ho juro! No puc més! Aquest cabronàs m’acabarà d’enfosar i jo per aquí no hi passo, m’explico?

– Perfectament. Però en fas un gra massa.

– Un gra massa? Quan un periodista se n’assabenti encendrem el castell de focs final. Estarem morts! Morts! Moooorts!!!

A uns pocs quilòmetres de distància, a la redacció de la Cadena Espanyola de Ràdio, un tal @pepeluissostres d’alguna manera va llegir el pensament d’en Sòria. Periodista radiofònic, era del millor que hi havia a Barcelona. Trempat, humil, perspicaç, constant, a vegades un pèl pesadet, inuïtiu i normal, de bon tracte, en Pepe Luis Sostres, @pepeluissostres al Twitter, acabava de penjar un missatge de menys de 140 caracters al seu timeline personal, que va quedar a disposició de més de 3.000 seguidors, la majoria dels quals eren, també, periodistes, segurament no tan bons. “Em diuen que el @presidentPrieto ha desaparegut. Dispositiu especial dels @Mossos. Me’n vaig al Palau Pedralbes. + info a @CER”.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: