Skip to content

Waterloo: capítol VIII

GABINET DE CRISI

Dos minuts i el mòbil de la Figueras, que ja havia parlat amb en Sostres per desmentir infructuosament qualsevol desaparició –aquell periodista mai no es creia la versió oficial–, va començar a treure fum.

– Que et juro que no passa res. El president estava al sopar de Nadal i ha marxat perquè ha tingut un dia molt dur. Que no, de veritat, no us creieu rumors d’aquesta mena, collonsels deia la dircom, l’un darrere l’altre, als periodistes.

Encara no havia penjat que el terminal ja tornava a sonar i vibrar. La Figueras havia escollit La cavalcada de les valquíries, de Wagner, com a música que l’avisava de les trucades. Li recordava a Apocalypse Now, d’en Ford Coppola, un bon títol per resumir la història dels últims anys de la seva vida. Aquesta periodista amb caràcter havia entrat a la política, el costat fosc de la comunicació, de la mà del president Prieto. Des de llavors que vivia a l’ull de l’huracà.

Es disposava a respondre una nova trucada, aquesta vegada de la periodista de Cat24 Francesca Morera, agressiva i experta en l’amenaça de “si no em doneu notícies, em veuré obligada a donar la versió de l’oposició”. En Gerard la despreciava, tot i no saber ben bé per què. Just en aquell instant, en Toti Galíndez, un director general de càrrec impronunciable, va agafar pel braç la Figueras i, amb problemes de dicció evidents per culpa de la ingesta d’alcohol, li va comunicar a cau d’orella que s’havia creat un gabinet de crisi arran de la desaparició. En Galíndez era un titella bona persona. Sense deixar-la anar, la va conduir fins al saló del tron, contigu a la sala noble on es desenvolupava la festa.

El director general de segona, que a aquelles alçades de la pel·lícula li era absolutament igual si el president estava perdut, segrestat, se n’havia anat de putes o s’havia suïcidat, va aprofitar l’avinentesa per magrejar una miqueta la Figueras, a qui desitjava amb luxúria. Li va col·locar la mà esquerra a la ronyonada i, com que la noia anava com anava, es va deixar grapejar el cul. El sexe d’en Galíndez es va inflar. La Figueras –metre setanta, cames llargues, pits ben drets, ni massa grossos ni massa petits, cabell castany arrissat i ulls verds– no s’adonava de res, capficada en la nova crisi que s’acabava d’obrir. A dins els esperaven el policia Llamas, histèric; la mà dreta del president, l’Isaac Terradas, colèric; en Pepe Ramos, un assessor prescindible, alienat, i en Geroni Fernández-Riu, l’spindoctor de la primera autoritat de la nació sense Estat que només apareixia en escena en els moments estelars, nerviós. Va parlar en Terradas, com era habitual.

– Estem fotuts –va dir, clar i català.

– Sí, hem perdut les eleccions i ens queden dos dies de vida. Organitzem una festassa de comiat mentre la crisi devora el país, i perdem el president. Fotuts, fotuts –va etzibar la Figueras amb un somriure sarcàstic dibuixat al rostre.

– No et passis de llesta que encara tinc temps i poder per fer-te caure el pèl –va respondre, amb l’amabilitat marca de la casa, en Terradas.

– Per tancar la crizi hem d’avanzar-noz als aconteixementz –va intervenir en Fernández-Riu, que era papissot i que, en ser un col·laborador extern, alhora que poc apreciat entre el nucli del president, no va ser convidat al sopar de Nadal.

En Geroni Fernández-Riu era un entabanador professional que cobrava fortunes per donar consells moltes vegades inútils alguns dels quals havien de servir per rellançar la figura del president Prieto, una missió més impossible que totes les d’en Tom Cruise juntes. Era un expert en les relacions públiques –és a dir, en fer la rosca a tothom qui tenia una mínima quota de poder– i acostumava a aconseguir clients importants a base d’adular-los fins a la sacietat. Malalt d’Internet, tenia un blog i no parava de fer tuits i posts al Facebook. Se sabia vendre. No era tonto. Li funcionava.

Des de feia un any assessorava el president Prieto, a raó de 120.000 euros per exercici. Però la popularitat del president no parava de baixar a les enquestes. “Prezident, haz de treure’t l’americana a meitat del míting perquè això t’humanitzarà; prezident, nezezites una corbata de la zort per al debat de campanya; prezident eztaria bé que et comprezis un goz perquè et doni forzes; prezident haz eztat molt bé (quan en realitat el president havia estat lamentable); prezident, en acabar la intervenzió hauriez de demanar als teuz conzellerz que pugin a l’ezzenari i uz pozeu totz juntz a ballar el ‘Waka waka’ de la Shakira, així aconzeguirem tranzmetre un mizzatge d’optimizme als electorz indecizoz en aqueztz momentz tan complicatz; prezident, quan zeguis creua les camez, que aquezta poztura t’atorga més diztinció, zobretot davant les càmerez; prezident, ja ho tinc: hem d’aconzeguir méz fotoz tevez amb els nenz, que això t’apropa méz a la gent”. En Fernández-Riu era un cantamanyanes 2.0 del segle XXI; no obstant això, l’Ignasi Prieto se’l prenia seriosament i li encarregava tots els discursos, entre d’altres feines.

Figueraz –va tornar a intervenir l’assessor d’assessors–, els Mozzos zozpiten clarament que el teu número doz, en Puigví, té alguna coza a veure amb la dezaparició del prezident. 

– Sí, i també tenen provez evidentz que ets burro –va respondre la dircom fent ús del llenguatge tan directe que la caracteritzava.

– Ehem! –en Fernández-Riu, que s’havia posat vermell, va seguir amb la seva exposició–. Diverzoz teztimoniz han confirmat que en Gerard anava begut, finz i tot podria anar col·locat, ja m’enteneu, eh? –va preguntar mentre es tocava el nas amb el dit índex de la mà dreta–. Ez veu que ez moztrava tenz i nervióz dez que ha arribat a la fezta. A una zecretària i a un azzezzor de medi ambient elz ha engegat a la merda zenze tenir cap motiu per fer-ho. En diverzez ocazions l’han vizt divagant, tot zol, com una ànima en pena, pel palau, com si eztiguéz buzcant algun lloc on no poder zer localitzat. Ningú no zap on éz, no dezpenja el mòbil. L’hem de trobar, ell éz la clau d’aquest caz, que zi no rezolem diligentment tindrà efectez molt negatiuz per a la imatge del prezident i per al partit. Zí, hem perdut les eleccionz, i clarament, però hem de zortir de la Generalitat amb dignitat. I ara eztem a punt de perdre la poca que enz queda. Que el president ha dezaparegut ja comenza a zer vox populi i elz mitjanz aviat ho zabran. Hem d’actuar.

– Tot això ho has pensat tu solet, milhomez? –va tallar-lo l’Anna Figueras.

Em bazo en les informazions que m’arriben i tot apunta…

– Tot apunta que ets un gamarúz!  –va intervenir la Figueras.

Amb atacz personalz no rezoldrem rez. Em preocupa el prezident, i molt…

– A tu només et preocupa la teva butxaca; les teves ulleres de pasta cares; els teus vestits de marca; el teu ordinador portàtil i la motxilla on dus el teu ordinador portàtil. Et preocupa la teva imatge i guanyar calés com sigui. Res més. Així que estalvia’t discursos. Entezoz?  –en Pepe Ramos, l’assessor prescindible, era qui parlava.

– Nois, discutint entre nosaltres no arreglarem res –va intervenir en Terradas.

Ramoz, entenc que eztàz zota prezzió i que l’alcohol et fa dir cozez que zegurament no t’atreviriez a dir en un altre context –va exposar en Fernández-Riu amb certa arrogància–. Inzizteixo, hem de trobar en Kennedy abanz que ho fazi algú altre. Hem de zalvar la zeva reputazió, prou tocada, però no enfonzada. I no hem de perdre de vizta que el zeu preztigi va lligat al noztre…

– Figueras, truca al llondro d’en Puigví, ja! –va ordenar el secretari general, que mai no havia demostrat tenir una estima especial cap a en Gerard.

– Truca’l tu. Ja ho he intentat vint vegades i…

– Que el truquis! Aquí! Ara! Entezoz? –les esses expressament pronunciades com a zetes anaven per a en Fernández-Riu. Quan volia, en Terradas podia arribar a ser molt sarcàstic. La Figueras va trucar per enèssima vegada a en Gerard.

La pantalla de la Blackberry tornava a brillar. En Puigví va deixar el got de plàstic ple de J&B a la capota de l’Smart elèctric i va apropar-se la pantalla del mòbil a la vista: “Figueras”, hi deia. I van aparèixer els dubtes: si contestava el mòbil li hauria d’explicar tot i contravenir les ordres del president, perquè a ella no li deia mai mentides, perquè per damunt de tot eren amics. Va decidir no despenjar.

Ja a la Diagonal, a escassos metres de la porta principal que dóna accés als jardins del palau de Pedralbes, en @pepeluissostres va escriure un altre tuit: “Som a palau Pedralbes amb companys de @elguardian i @Cat24. @Mossos no ens deixen entrar. Tot és molt estrany. #onéselpresident?”. A uns deu metres d’en Sostres hi havia la Francesca Morera i diversos tècnics de la televisió pública TVCat preparant una connexió en directe que tindria lloc al cap de pocs minuts per provar d’explicar la misteriosa desaparició de l’Ignasi Prieto. La Diagonal deserta de feia una estona, que havia estat testimoni privilegiat de les peripècies del president de la cara esgarrinxada i l’assessor, s’havia convertit en un formiguer. El rumor de la desaparició de la primera autoritat de Catalunya havia corregut com la pólvora i desenes d’unitats mòbils de ràdios i televisions es dirigien a Pedralbes des de diversos punts de la ciutat. L’espectacle era a punt de començar.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: