Skip to content

Waterloo: capítol X

LA CONSPIRACIÓ

Un mosso de l’escorta del president va entrar a la sala on estaven reunits el secretari generalíssim Terradas, el policia perfecte Llamas, el feliç Galíndez, la dircom Figueras, l’assessor secundari Ramos i l’spin doctor Fernández-Riu. L’agent va apropar-se al mosso en cap i li va traslladar alguna informació a cau d’orella. La festa s’havia acabat. Els treballadors, alts i no tan alts càrrecs de la Presidència, ja havien estat informats que quedaven confinats a la sala del banquet fins a nova ordre. En Terradas, al saló del tron, començava a conspirar.

– En Puigví ha segrestat el president –va sentenciar.

– Es pot saber…? –va intentar preguntar en Llamas, sense èxit, perquè el secretari generalíssim no li va deixar acabar la pregunta.

– He dit que el malparit d’en Puigví ha segrestat el nostre president i punt. Oquei?

– Collons, t’has tornat boig o què? –la Figueras no es creia el què acabava de sentir.

– Passi el que passi amb aquest cas, trobem on trobem el president, ja tenim el culpable, que en política sempre és el que compta. En Puigví ha segrestat en Nacho –només els familiars i amics més propers de l’Ignasi Prieto tenien permís per utilitzar aquest diminutiu–. Entezoz?

– Ehem… –les esses mal dites d’en Terradas van molestar de nou en Fernández-Riu, que no obstant això no va expressar cap queixa– Zí, tenz raó zecretari general. De vegadez el paíz, el projecte de paíz demana zacrifizis perzonals.

– I a tu ja et va bé que en Gerard es mengi tota la merda encara que no li pertoqui, oi? Em fas fàstic –la Figueras, altra vegada.

I tu a mi pena –va ser la resposta d’en Terradas–. Llamas, mobilitza totes les unitats disponibles. Declareu l’estat d’emergència i el que faci falta. El desgraciat d’en Puigví, ho hagi fet o no, ha segrestat el president. Figueras, avisa els mitjans que d’aquí a cinc minuts faré unes declaracions per anunciar al país que en Nacho ha estat segrestat. Galíndez, deixa de beure d’una puta vegada i convoca tots els consellers en funcions i els líders de l’oposició immediatament. Informa’ls que es tracta d’una situació límit i els dius de part meva que donarem totes les explicacions pertinents sobre el cas aquí, al palau, aproximadament en una hora. Sobretot, truca primer a l’Antoni Mir, que em diuen que ja ve, perquè es veu que la premsa ja ho està esbombant tot. Llamas, tu comença a pensar la història del segrest. Tot ha de lligar, oquei? Ah, i troba el coi de president.

En Terradas, un polític d’esquerres amb aires d’aristòcrata i nas punxegut, va acabar de parlar i va deixar anar un sospir sincer enmig d’una situació hipòcrita. El secretari general ja tenia la seva història, el seu relat. Sabia que resoldrien un problema que feia uns minuts no tenia solució i que el preu que pagaria seria raonablement baix: el cap d’en Gerard Puigví. A ordir trames i conspiracions, l’Isaac Terradas era tot un mestre, segurament el millor. Així s’havia fet un lloc en l’alta política catalana i així pensava seguir actuant en el futur: amb decisió; implacable; amb la moral justa i els escrúpols imprescindibles.

– Amb mi no hi comptis –li va comunicar la Figueras al secretari.

– Què? –la pregunta d’en Terradas denotava ira.

– Que amb mi no hi comptis! Això que vols fer em repugna!

– T’has begut el poc enteniment que et quedava, estimada Figueras? L’alcohol no et prova gens, xata –va contestar, impertinent, l’alt càrrec.

La Figueras va sortir del saló del tron d’una revolada. No va fer cas d’en Terradas, que a crits li ordenava que s’aturés. La dircom no va trigar ni dos minuts a tornar a la reunió del gabinet de crisi. Duia un paperot a la mà, amb alguna cosa escrita:

– Oi que el putu Messi i el Barça van donar per bo un contracte signat en un tovalló de paper ronyós? Doncs, au, aquí tens la meva renúncia –la periodista va allargar un paperot a en Terradas. L’alt càrrec, contrariat, el va agafar–. Per si no t’ha quedat clar aquests quatre anys que hem treballant junts, que sapigues que els meus amics no estan en venda, d’acord? Quan vas proposar-me que vingués a treballar amb el president vaig acceptar sense pensar-m’ho i només et vaig posar una condició: que en Gerard fos el segon del meu departament. Em vas dir que jo decidia, que d’acord. Llavors et vaig deixar ben clar que el volia perquè és un paio que treballa bé i te’n pots refiar. Ara resulta que vols destrossar-li la vida. Aneu a la merda tu, el president i les vostres mares.

Altra vegada la dircom va abandonar la sala del tron de vellut. Per uns instants en Terradas no sabia quina cara posar-hi, però va reaccionar ràpid, com era habitual en ell, i de seguida va donar instruccions al mosso perfecte.

– Llamas, no deixis que aquesta surti de l’edifici. Si ho fa en seràs responsable. Si convé, tanqueu-la en un vàter. Ah, i preneu-li el mòbil.

Les 2:33 AM. L’Anna Figueras, que era tan o més ràpida actuant que el secretari general, va desenfundar la Blackberry corporativa que, com els telèfons intel·ligents dels seus companys de feina, lluïa el logotip de la Generalitat. Va obrir l’aplicació del Whatsapp i va escriure: “Gerard tu fotut en merder. Kap d turk. Diuen has segrestat presi. Jo dimitit. Van per tu”. Missatge enviat.

A l’escullera, feia uns minuts que en Gerard Puigví i el president havien deixat de moure l’esquelet. L’assessor, que havia encès una altra cigarreta, i ja en duia tretze aquella nit, va mirar l’hora al mòbil, que tenia el pilot vermell intermitent activat, senyal que hi havia noves trucades i nous missatges pendents de resposta. El rellotge digital marcava les 2:33 minuts, molt tard. Va decidir anar cap a casa amb el convidat. La trempera havia marxat del tot.

– Anem? –va preguntar retòricament en Gerard al president.

– Anem– i tot seguit van pujar a l’Smart. El periodista va engegar-lo. El motor no feia gens de soroll.

Des d’un racó del palau de Pedralbes, l’inspector Llamas es dirigia a totes les unitats dels Mossos d’Esquadra: “Kennedy i assessor es desplacen per Barcelona amb Smart matrícula u, set, vuit, nou, Golf, Foxtrot, Zulú. Repeteixo u, set, vuit, nou, Golf, Foxtrot, Zulú. Informi’n immediatament si hi ha novetats”. Després va agafar el mòbil per donar instruccions a dos agents de la seva màxima confiança que, preventivament, havia enviat a casa d’en Gerard, al carrer Carretes: “Una de les hipòtesis que hem de contemplar és que en Kennedy es dirigeixi cap al pis on sou ara. Si és així, deixeu-los entrar. És una ordre”, que els dos policies de metre noranta executarien a la perfecció.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: