Skip to content

Waterloo: capítol XI

EL VÀTER DE L’ALA EST

– Dona’m el mòbil Anna, per favor –va demanar el policia educadament.

– I uns collons! Me l’hauràs de prendre –va respondre, menys polida, la dircom.

– Xavier, ajuda’m –va sol·licitar el mosso al seu company.

Ambdós van abraonar-se damunt la directora de Comunicació dimitida. Al cap d’uns segons l’agent Xavi tenia el mòbil de la noia a la mà. Acte seguit, els agents van desaparèixer del lavabo de l’ala est del palau de Pedralbes. L’Anna Figueras passaria la nit allà dins, custodiada per un mosso que estava fort com un roure.

El gabinet de crisi continuava reunit. A fora, l’entrada principal del palau estava plagada de periodistes, càmeres, cables, focus, unitats mòbils i curiosos. Hi havia molta policia. Des de la distància, les redaccions treien fum i competien per ser les primeres en donar notícies sobre la misteriosa desaparició del president. En aquest context va tenir lloc la primera declaració pública de la nit. Parlava l’Isaac Terradas. Feia fred.

– Es tracta d’un segrest, ara ja estem en condicions de confirmar-ho. Un assessor molt proper al president, en Gerard Puigví, ha abusat de la confiança que tots li teníem i amb molt males arts ha aconseguit treure el cap del Govern del palau de Pedralbes, aprofitant que s’hi celebrava el sopar de Nadal del Departament de la Presidència. Totes les unitats disponibles dels Mossos d’Esquadra han estat mobilitzades. La policia ha muntat dispositius de control a les entrades i sortides de la ciutat. Ens trobem en estat d’alerta nacional. La situació és greu, inèdita, però confiem a resoldre-la ben aviat.

En acabar la declaració, el secretari general va donar pas a un breu torn de preguntes.

Periodista 1: Hi ha hagut negligència per part de l’escorta presidencial? Com pot ser que hagin passat uns fets d’aquesta magnitud? –primera pregunta, directa a la jugular.

Terradas: No, en cap cas hi ha hagut negligència per part dels agents que habitualment s’encarreguen de la seguretat del president –va respondre el secretari generalíssim amb la seguretat que el caracteritzava–. Els Mossos d’Esquadra són grans professionals que fan molt bé la seva feina. Aquí el que hi ha hagut és un actuació de molta mala fe per part d’una persona de l’entorn més proper al president, que era d’absoluta confiança. En Gerard Puigví ha comès un delicte gravíssim. El trobarem i s’estarà una bona temporada a la presó.

Periodista 2: Tenen indicis de per on han aconseguit escapar?

Terradas: Tot apunta que han sortit de l’edifici per la finestra del despatx privat del president. En tractar-se d’una zona del palau que no s’havia habilitat per a la celebració del sopar de Nadal, la vigilància era escassa. En Puigví ho sabia, coneix bé l’edifici, i, com els deia, ha actuat amb tota la mala intenció del món.

Periodista 3: El segrestador tenia algun còmplice?

Terradas: No estem en condicions de confirmar res, però no descartem cap possibilitat. No obstant això, pensem que l’assessor del president tenia un pla molt treballat i, de la mateixa manera que no descartem que hagi comptat amb ajuda d’una tercera o terceres persones, tampoc podem descartar que hagi actuat sol.

Periodista 4: Saben si han fugit en cotxe?

Terradas: Sospitem que sí. Segurament el segrestador ho tenia tot previst. Els Mossos consideren probable que disposés d’un vehicle per fugir del palau amb la màxima rapidesa possible. Un vehicle que hauria abandonat en algun punt de la ciutat per canviar-lo per un biplaça de propulsió elèctrica, marca Smart. Podem afirmar amb tota seguretat que el president viatja en aquest vehicle, que malauradament encara no hem pogut localitzar. Bé, en el període de temps més breu possible tornarem a comparèixer per informar-los puntualment sobre com evoluciona tot plegat. Moltes gràcies per la seva atenció i ajuda. Fins després.

L’omnipotent alt càrrec va enfilar els jardins de Pedralbes. Ara s’havia de reunir amb els consellers i els líders dels partits polítics; els volia relatar personalment els detalls del cas. Les patums es trobaven a la sala del tron. Però l’Hèctor, el secretari personal de president, l’esperava a l’escalinata de l’entrada principal al Palau. Dos mossos l’escortaven, no fos cas que tingués la temptació d’escapar.

– Què passa, Hèctor? –va interrogar en Terradas en veure’l allà palplantat.

– Secretari, t’he de comentar un parell de cosetes que em sembla que…

– Acompanya’m –va manar-li l’alt càrrec.

Van dirigir-se cap a la consigna, situada al bell mig del passadís principal del palau. Estaven sols, a uns deu metres de distància dels dos mossos.

– No crec que sigui un segrest, secretari.

– Per què ho dius?

– Fa un parell d’hores el president m’ha trucat per demanar-me que li tingués a punt l’Smart que unes setmanes enrere ens va enviar la Casa Reial –va confessar-li l’Hèctor.

– I ara ho dius, imbècil? –els muscles del rostre d’en Terradas es van tensar de cop, en una demostració impostada de mal humor. El secretari general coneixia la veritat.

– Bé… jo… eh…

– Escolta’m bé: a tu no t’ha trucat ningú, d’acord?

– Però…

– D’acord? –va tallar-lo, inquisidorament, l’alt càrrec.

– D’acord.

– Així m’agrada, Hèctor. Sé que puc confiar en tu. Ara espera’t aquí un moment –el secretari Terradas va atansar-se fins a on eren la parella de policies–. Endueu-vos-el i tanqueu-lo al vàter que hi ha al costat d’on hem reclòs la Figueras –va dir-los en veu baixa–. Que no parli amb ningú. I si convé, deixeu-lo fora de combat. Ah, i informeu a en Llamas. Oquei?

Els agents, obedients com sempre, van fer allò que el secretari els va manar, sense preguntar-se per què i, mentre això passava, en Llamas i un altre mosso entraven al servei on es trobava reclosa la Figueras. La dircom estava asseguda a la tassa, amb la mirada perduda i amb els ulls vermells, un senyal inequívoc que s’havia fet un tip de plorar. L’oficial, impertèrrit, va ordenar-li que engolís una pastilla blanca i rodona, a la qual cosa ella es va negar en rodó. La resposta dels agents va ser immediata: van immobilitzar la periodista, i, el mosso perfecte, amb penes i treballs donada la forta resistència que va oposar la directora de Comunicació, va aconseguir introduir-li la pastilla a la boca. A continuació va pressionar-li la cara amb la mà, amb una força extraodinària, tot impedint-li respirar. A la Figueras no li va quedar més remei que empassar-se la píndola. Al cap de deu minuts dormia com una soca, ajaguda al terra.

Escassos minuts més tard l’escena es va repetir al bany del costat. Els protagonistes, aquesta vegada, eren en Llamas, l’agent Xavi i, com a novetat, l’Hèctor, que espavilat com era ràpidament havia entès què estava passant. El secretari personal del president posseïa un dels cervells més àgils del palau de la Generalitat. Eficient, treballador, constant, discret i llest, era una peça clau de l’engranatge presidencial. D’una manera o d’una altra gairebé tot acabava passant per ell. A diferència de la Figueras, l’Hèctor no va oposar resistència. Va entomar la pastilla, va demanar que li portessin, per favor, un got ple d’aigua i un coixí perquè patia de les cervicals, i se la va prendre. Un cop presa la droga, va fer un riu i, en acabat, es va estirar al terra del lavabo a l’espera que arribés la son. El mosso Xavi va tancar la porta i va muntar guàrdia per evitar que ningú no entrés als serveis.

Una vegada la Figueras i l’Hèctor es trobaven sota control, en Llamas va trucar al secretari general Terradas per dir-li que tenien el taxista i que el farien entrar per la porta lateral, que estava lliure de càmeres i periodistes. En cinc minuts tot estaria a punt, al hall de l’ala est, tal com havíem quedat.

L’Isaac Terradas va penjar el mòbil i va començar a caminar amb pas vigorós cap a la sala on li havia indicat el mosso. L’ala est del palau acollia la seu de la Unió per a la Mediterrània (UPM), una obsessió del president Prieto, un organisme que ningú no sabia ben bé per a què servia, a banda de mantenir una tropa de diplomàtics europeus del sud, àrabs i israelians a uns sous astronòmics. Les vicissituds de la política internacional van provocar que la UPM mai no arribés a funcionar. Això sí, va ser inaugurada diverses vegades amb tota la pompa del món mundial.

– Bona nit –el secretari general va saludar amablement en Miquel Masoliver, taxista de Barcelona des que tenia 19 anys. Ara rondava la cinquantena, continuava casat i tenia dos fills, que ja no vivien a casa. L’home estava aterrit. Quan es posava nerviós s’encallava molt més de l’habitual a l’hora de parlar.

– Bbona nnit. Jjo nno ssé rres l·li jjuro…

– Ho sé, ho sé, tranquil que si fa tot allò que li diguem no li passarà res.

– Ddiguim qquè haaig dde ffer pper ffavor. Ttinc gganes dde ttornar aaaa ccaaaasa…

– Aviat se’n podrà anar, no pateixi –va assegurar-li en Terradas en un to inhabitualment conciliador. Sabia que si el taxista se n’anava de la llengua podia tenir problemes i la història del segrest se’n podia anar en orris.

En Terradas va explicar al taxista que la policia, després de rastrejar les trucades i essaemaesses emesos des del telèfon d’en Gerard Puigví va arribar fàcilment fins a ell.

– Sobre tres quarts d’una de la matinada –va exposar el polític–, el Taxi 3456, amb llicència propietat d’en Miquel Masoliver, va recollir el president i en Gerard al palau de Pedralbes per dur-los a la cotxera de Presidència, a Via Laietana.

El taxista assentia amb el cap, sense dir res. Només va interrompre la intervenció d’en Terradas per puntualitzar que “heeem eeesscoltat mmmúsica ddels Aaaaba”. El taxista deia ‘Aba’ amb una sola ‘b’, tal com ho escrivia als cedés pirates. En Terradas se’l va mirar amb cara de perdonavides i va prosseguir el relat, impertorbable.

– Resumint, sabem que vostè no és culpable de res, que no es podia ni imaginar que en Puigví estava segrestant el president i per això no li tindrem en compte que no truqués a la policia per denunciar-ho. Si vostè fa tot el que li manem no tindrà problemes i ningú no sabrà que va col·laborar inconscientment amb el segrestador. Ara bé, si comenta una sola paraula amb algú del què ha passat aquesta nit aquí, la seva vida es convertirà en un autèntic malson, oquei?

– Oooqquei. Oooqquei.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: