Skip to content

Waterloo: capítol XIV

PARANOID ANDROID

En Puigví va tornar al menjador-sala d’estar. El president estava absort mirant la pantalla del cel·lular. Sospirava cada cinc o sis segons, amb ànsia creixent. Va trigar ben bé mig minut a adonar-se de la presència d’en Gerard, que el fitava, dret, immòbil, amb la Blackberry a la mà. Tot brandant el telèfon, el periodista va dir: 

– Tinc desenes de trucades perdudes. La meva dona m’acaba d’explicar que resulta que t’he segrestat i que es veu que el mateix Departament de la Presidència està confirmant les acusacions. Em pots explicar de què putes va tot això, Ignasi? 

– No he parlat amb ningú, encara –va respondre el president–. He trucat a en Terradas però no em respon. Tampoc no em responen ni la Figueras, ni els Mossos. No sé què passa, t’ho prometo. Només pretenia evadir-me una estona. Si m’arribo a imaginar que et podia comportar problemes no hauríem marxat del despatx. M’ensumo qui hi ha darrere de tot això. 

“En Terradas!” van coincidir a dir. Van romandre en silenci un parell de minuts, el temps que en Gerard va trigar a reunir forces per raonar en veu alta.

– Les acusacions que em llancen són gravíssimes, president –s’havia acabat tractar-lo d’Ignasi; sempre arriba un punt que la confiança fa fàstic–. Si aquesta merda que s’ha inventat en Terradas triomfa, sóc home mort. 

– No pateixis, perquè per moltes conspiracions que hi hagi, les desmentiré immediatament. Mira, arreglem-nos una miqueta per no donar aquesta imatge de borratxos, pugem al cotxe i anem cap a Pedralbes. Ens plantem davant dels periodistes i ho aclarim tot. Demano disculpes al país i llavors potser sí que haurà arribat el moment de desaparèixer del mapa, tal com suggeries. De cap de les maneres permetré que el malparit d’en Terradas se surti amb la seva. Sóc el president de Catalunya, encara, i la meva paraula té valor: no et passarà res.

– Això espero, president –va dir el periodista, amb fe escassa. 

– Tot quedarà en un ensurt per a tu i en un bon merder per a mi. M’hauràs de deixar un vestit. Haig d’estar presentable per a les càmeres. 

En Gerard es movia d’esma darrere l’Ignasi Prieto en direcció al dormitori. Estava tan atabalat que no era capaç ni de pensar. Un cop a dins l’habitació, en Kennedy va començar a revisar l’armari. 

– Aquest em sembla que m’anirà bé –va dir mentre arreplegava un vestit negre G-Star Correct Line de l’armari, d’un disseny massa modern per a un cap govern de tall més clàssic. Va escollir una camisa blanca i una corbata negra, com si tingués la premonició inconscient que havia d’arreglar-se per anar a un funeral. 

– Em puc dutxar? –va preguntar en Kennedy. 

– Sí. Després ho faré jo. Darrere la porta hi ha tovalloles netes. Tu mateix. 

Mentre l’autoritat s’ensabonava en Gerard va retornar al menjador i es va desplomar damunt del sofà. “Hòstia, quin merder”, va pensar en veu alta. Llavors va maleir no haver accedit al desig del president d’anar a prendre una copa en algun bar de nit. Això li hauria proporcionat desenes de testimonis que haurien tirat per terra la maleïda teoria del segrest. 

En deixar-se caure al sofà, va notar un objecte dur a la natja dreta. Era la Blackberry. En el precís moment que se la treia de la butxaca dels texans, va sentir un espetec que venia de la porta d’entrada. De l’ensurt, el telèfon va sortir volant i va anar a parar al darrera del sofà. En qüestió de segons tenia davant seu quatre mossos vestits amb uniformes d’assalt, autèntics arsenals amb potes. Van encanonar-lo mentre cridaven com bojos que aixequés les mans i es rendís. Així ho va fer l’assessor, que es va pixar a sobre de pànic. Un cop els policies van comprovar que era inofensiu, van obligar-lo a agenollar-se. Li van col·locar els braços a l’esquena i van emmanillar-lo. Posteriorment el van empènyer pel clatell, amb tanta potència que costelles i cara van impactar amb força contra terra. Una sensació de dolor intens va envair el periodista.

El president va viure l’entrada de les forces especials dels Mossos a la dutxa, uns minuts més tard. Força més amablement del què van fer amb en Gerard, els agents van convidar-lo a sortir. L’home es va lligar una tovallola a la cintura i va sortir esperitat cap al menjador. L’assesor ja no hi era: se l’havien endut a la comissaria de les Corts, detingut, per interrogar-lo. En arribar el president a l’habitació on en Puigví sopava, llegia, escoltava música i mirava la televisió cada dia, mitja dotzena de policies d’assalt se li van quadrar, al crit unànim de “bona nit, president!”. De fons sonava una nova cançó dels Radiohead: Paranoid Android, una altra de les preferides d’en Gerard, del disc OK Computer.

Al cap de pocs minuts, quan en Kennedy encara corria pel menjador-sala d’estar embolicat només amb la tovallola, va fer acte de presència en Llamas. Va entrar per la porta amb posat seriós, acompanyat del mosso sorrut que sempre anava amb ell. Va saludar els presents amb un “hola” a seques i acte seguit va fer un senyal amb el cap als agents que custodiaven el loft. Immediatament, tres policies es van abraonar al damunt la màxima autoritat, que va deixar anar un crit en defensa pròpia, però poca cosa més va poder fer. Amb cinta americana van lligar-li mans i peus a una cadira i li van tapar la boca. L’Ignasi Prieto tenia els ulls fora de les òrbites i els genitals a la vista, ja que amb l’ús de la força bruta els mossos li havien arrencat la tovallola.

En Llamas va demanar a un dels seus suborditats alguna cosa en veu baixa. El president va poder veure com el policia d’assalt li allargava un tros de ferro al mosso perfecte, que va agafar l’objecte i el va deixar un moment damunt d’un dels braços de fusta del sofà, el que es trobava més a prop de la porta principal de l’habitatge. Es va treure l’americana i la camisa. Aquell paio estava molt quadrat, feia por de veure’l. Un altre agent li va oferir una camisa de quadres blancs i vermelles que havia tret de l’armari d’en Gerard. En Llamas se la va posar i va recuperar el tros de ferro que, d’esquenes al president, va col·locar-se a la mà dreta. La camisa li anava estreta. D’una revolada es va girar, va caminar amb decisió cap on hi havia l’home lligat i sense dir res va ventar-li un cop de puny als morros que va tombar Kennedy i cadira. “Mmmmmm!!!”. El cap del Govern va deixar anar un crit de dolor que l’esparadrap que duia enganxat a la boca va esmorteir. Va quedar-li la cara coberta de sang. En Llamas li havia trencat el nas. L’Ignasi Prieto, conill, de cap per avall, immobilitzat per les cordes, plorava de dolor, en silenci. 

“Això per fer l’imbècil i fer-nos quedar a tots com uns idiotes”, va mormolar el policia, mentre els seus subordinats aixecaven autoritat i cadira. Els cordills li segaven canells i turmells. Els li havien lligat molt fort. Una dent li voltava per la boca. En Llamas va treure’s el puny americà i el va donar a un altre mosso perquè el netegés. La camisa d’en Gerard havia quedat ben tacada de sang, una prova més a favor de la teoria de la conspiració.

La sessió de tortura tot just havia començat. Darrere de l’estratosfèric ganxo metàl·lic van venir cops de puny dolorosíssims al fetge i a l’estómac del president. I amb un cúter que en Puigví havia comprat en un xino, l’agent que feia d’ombra d’en Llamas, en Xavi, que havia seguit un programa d’entrenament especial al Mossad israelià, li va practicar diverses incisions al pit. Quan es disposava a tallar la que feia mitja dotzena va entrar al menjador en Terradas.

– Atura’t! –va xisclar, i el president va respirar alleujat–. Aquesta deixa-la per a mi. Ara veuràs, fracassat de merda –va amenaçar amb un somriure als llavis.

En Kennedy es va posar a plorar. No podia creure el que acabava de sentir. La seva mà dreta, disposada a participar en aquella sessió de tortura d’Estat que no ho era. Però què fas, desgraciat? Seràs capaç? Sóc el president, el teu amic! Ets un malparit!, va intentar dir mentre en Terradas se li apropava amb el cúter que li havia cedit l’escorta Xavi. “Mmmmm!!!”, un nou crit de dolor d’en Kennedy; el sisè tall al pit va posar punt i final al patiment. En Terradas va retornar el cúter als policies de negre. Un agent es va acostar a al president i li va clavar una xeringa a l’avantbraç esquerre: era una dosi de somnífers suficient per adormir un cavall. En Kennedy va quedar KO. En Terradas va observar el cos nafrat del seu cap; semblava l’obra d’un psicòpata: això aniria molt bé per donar credibilitat a la història del president màrtir.

– En Gerard Puigví, el segrestador del president Prieto, ja és al calabós. En una operació gairebé perfecta dels Cossos Especials dels Mossos d’Esquadra, el president ha pogut ser rescatat i ja es troba ingressat a l’Hospital de Sant Pau, amb pronòstic reservat. Segons han apuntat fonts properes a la investigació al Cat24, el cap del Govern hauria estat torturat pel seu agressor. Com els havíem explicat en connexions anteriors l’ànim de revenja hauria mogut a Gerard Puigví, qui, recordem-ho, treballava d’assessor de premsa per al president, a ordir i perpetrar el segrest. El detingut, veí de Salt, que viu en parella i és pare de dos fills, previsiblement passarà a disposició judicial al llarg de les properes vint-i-quatre hores. Els Mossos han explicat que Gerard Puigví està custodiat per un fortíssim dispositiu de seguretat. En aquests moments es troba a la comissaria de la Travessera de les Corts. A continuació els oferim en exclusiva les primeres imatges del detingut quan sortia del pis on vivia, al carrer Carretes del Raval, que és on tenia retingut a Ignasi Prieto. També podran veure les primeres imatges en exclusiva del president, que ha hagut de sortir en llitera de l’edifici.

La Francesca Morera, Cat24, Barcelona, va desaparèixer de la pantalla. No va deixar de parlar, però, ja que havia de posar veu a les imatges inèdites que per primera vegada podien contemplar els telespectadors del país. Hi apareixia en Gerard, a cara descoberta, caminant emmanillat amb un mosso agafant-lo per cada braç. Els agents duien el rostre cobert amb uns passamuntanyes que feien esgarrifar. A les imatges es veia com els policies feien entrar l’assessor en un Seat Exeo familiar. Cat24 va repetir la seqüència diverses vegades, tot i que no era de molt bona qualitat. Les imatges havien estat enregistrades per la policia.

– I ara –va continuar narrant la periodista– podem veure com el personal d’Emergències treu el president del pis d’en Puigví. Fonts de Presidència han assenyalat que Ignasi Prieto va haver de ser sedat perquè el dolor que li provocaven els cops i les ferides infligides pel segrestador era insuportable. Ara, el president va camí de l’hospital on se sotmetrà a un primer reconeixement mèdic. Retornem la connexió als estudis centrals.

La Maria Ribas es va fer un altre tip de plorar en el decurs d’una nova conversa telefònica amb l’Arnau Piera, que es trobava a l’accés principal del palau de Pedralbes, a l’avinguda Diagonal. Tots dos sabien que la situació era complicada i que difícilment en Gerard se’n podria sortir. No entenien res, però continuaven creient en la innocència de la parella i l’amic. Mentrestant, els primers periodistes feien acte de presència a casa dels Puigví, a Salt. Mitja dotzena de veïns van sortir al carrer. Conscients que seria molt difícil parlar amb la família del segrestador, els redactors no van trigar ni dos minuts a demanar als xafarders del barri que expliquessin als micròfons allò que diuen sempre els que han tingut la desgràcia de conèixer algú presumptament dolent: que no s’ho haurien esperat mai d’en Gerard, que era un noi molt normal, amable, ben educat i bla bla bla. 

Mentre tot això passava, els fills d’en Gerard s’havien tornat a adormir, al llit de matrimoni del seu tiet, aliens al desastre, somiant amb pirates, elefants, gossos viatgers i superherois, en uns moments en què al seu pare els superpoders no li haurien anat gens malament. 

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: