Skip to content

Waterloo: capítol XV

VISCA CATALUNYA!

Havien passat set dies clavats de l’alliberament de pel·lícula del president Ignasi Prieto. La sala de premsa del palau de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume, estava plena com un ou. L’omplien desenes de periodistes vinguts de tot arreu. Fins i tot hi havia el corresponsal a Espanya del The New York News, que només es desplaçava de Madrid a Barcelona quan en passava una de molt grossa. El segrest del president català havia donat la volta al món; els mitjans duien uns quants dies acarnissant-se amb en Gerard. 

Hi havia moltíssima expectació. Els assessors de l’Oficina de Comunicació de la Presidència, que ja no dirigia l’Anna Figueras, anaven de cul atenent les demandes dels periodistes, ajudant els càmeres de televisió a situar-se, col·locant com i allà on podien la munió de fotògrafs histèrics per captar la millor imatge. 

“Que baixa!”. El crit d’algun periodista va anunciar oficiosament l’entrada en escena del president de la Generalitat sortint, l’Ignasi Prieto. L’home va entrar en cadira de rodes per la porta est de la sala, empès per l’Isaac Terradas. Una aparatosa bena li tapava la meitat de la cara. Tenia un ull blau i amb prou feines podia moure els braços perquè les ferides que li van fer al pit en Llamas i el secretari general amb el cúter d’en Gerard made in China li feien molt de mal. Els acompanyava l’Antoni Mir, el rival d’en Prieto i president electe, que no desaprofitava la més mínima oportunitat de tenir quota de pantalla.

Durant dies, l’assumpte del segrest havia servit de cortina mediàtica per ocultar els problemes que patia la nació, provocats essencialment per una crisi econòmica derivada d’un capitalisme voraç, que comptava amb l’aquiescència de la classe política la qual, cega d’opulència va contribuir al dispendi, comprant els millors trens; construint quilòmetres i quilòmetres de carreteres; planificant aeroports que mai no aixecarien el vol i rifant pavellons esportius i centres cívics entre ajuntaments que no els necessitaven. Fins que va petar tot. 

L’Ignasi Prieto que feia set dies era un proscrit, s’havia convertit en un heroi nacional. D’això, l’Isaac Terradas n’era conscient i, si feia unes setmanes havia pres la decisió de deixar la política per intentar trobar feina en alguna multinacional de les que li devien favors, ara pensava que no, que en Nacho tornava a tenir futur.

L’Oficina de Comunicació ja havia advertit als periodistes, unes hores abans de la compareixença de l’Ignasi Prieto, que a causa d’un estat de salut delicat, el president només llegiria una breu declaració institucional. No hi hauria temps per a preguntes. Això no agradava els periodistes, que, no obstant això, no es van queixar. 

En un racó de la sala, prou a la vista de tothom, s’hi va situar l’assessor principal, en Fernández-Riu, per deixar clar a tothom que era l’autor del discurs. 

– Bon dia a tothom –foren les primeres paraules que va llegir el president–. Després de passar els dies més complicats de la meva vida, de patir una traïció personal dolorosa, de ser víctima d’un segrest i de sofrir tortures infligides per una persona que creia amiga, avui em toca mostrar agraïment infinit al poble de Catalunya pel suport que m’ha demostrat en tot moment. M’afalaguen les expressions d’estimació que m’han fet arribar milers i milers de ciutadans per carta, correu electrònic i a través de les xarxes socials –fals, amb prou feines n’havia rebut uns centenars–. A tots ells, repeteixo, vull donar les gràcies de tot cor. L’escalf de la meva gent em dóna forces per continuar endavant. Mirin, abans de patir aquest atac tan cruel que m’ha deixat seqüeles evidents, algunes de les quals són ben visibles i d’altres no tant, havia decidit fermament deixar la primera línia de la política. Fa unes setmanes, vaig perdre clarament les eleccions i, després d’analitzar els resultats, tocava retirar-me. Havia arribat l’hora de dedicar-me als meus i de servir el país des d’una altra posició, com un ciutadà més. No obstant això, com els deia, els fets terribles als quals m’he hagut d’enfrontar m’han fet canviar de parer: mai no podré retornar al meu país tot el que ha fet per mi. Per això tinc la ferma convicció de seguir en la política, ara des de l’oposició i amb la voluntat de refundar l’esquerra catalana, amb l’objectiu d’un dia tornar a ser president per poder correspondre el suport rebut –aquest anunci va incomodar l’Antoni Mir, que feia unes setmanes donava en Prieto per políticament mort–. Les ferides que tinc trigaran a cicatritzar. No serà fàcil deixar enrere aquest malson, però lluitaré per fer-ho. Em recuperaré, no ho dubtin, perquè el país m’ha donat la força i l’energia per anar endavant. No em guanyaran. Els que creiem en la democràcia, en el nostre país i en la nostra gent, vencerem. Moltes gràcies i visca Catalunya!

En un acte reflex col·lectiu, un grup de periodistes es va posar a aplaudir per goig de l’azzezzor méz papizot de totz, que es va inflar com un pollastre i que també es va posar a picar de mans. Acabat el discurs, en Terradas va empènyer la cadira de rodes del president cap a la sortida tan ràpid com va poder. No volia cap foto de l’Ignasi Prieto amb l’Antoni Mir ni tampoc que els periodistes envoltessin la primera autoritat per bombardejar-lo amb preguntes off the record. La maniobra evasiva del secretari general va resultar efectiva, ja que va enganxar tothom amb els pixats al ventre i només hi va haver temps per una pregunta llançada a l’aire per una veu femenina, probablement de la Francesca Morera: “Com es troba president?”. A això, el mandatari només va poder respondre aixecant el puny dret, amb el dit polze mirant amunt i forçant un somriure. Per dins plorava del mal que li feien les ferides.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: