Skip to content

Waterloo: capítol XVI

A LA GARJOLA

Dos mesos després de la festa de Pedralbes, en Gerard Puigví va trepitjar la cel·la de seguretat on s’allotjaria una temporada, en un dels pavellons de la presó de Figueres, que alguna vegada havia visitat com a periodista per fer-hi algun reportatge. El primer tram de la condemna el passaria allunyat de la resta de presos pel temor de la direcció del centre que pogués resultar agredit. El nou govern de l’Antoni Mir no volia cap titular de diari que anunciés la possible violació o el més probable suïcidi del torturador del president Prieto.

En Gerard estava destrossat. Cada dia, quan es llevava, intentava creure’s d’alguna manera que allò que estava vivint era només un malson; però no, el seu calvari personal era real. De no ser perquè era fort de mena des del punt de vista mental, aquell assessor de comunicació, pare de família que ho havia perdut tot, ja hauria embogit. Amb tota probabilitat compliria 30 anys de condemna, el màxim permès per la llei, un cop el jutge va considerar provades les acusacions de sedició, segrest, tortures i una llarguíssima llista de càrrecs més. La cara descomposada d’en Gerard en escoltar el veredicte va ser retransmesa una vegada i una altra per totes les televisions del món. Desenes de portades de diari també van immortalitzar el moment. 

El judici, celebrat a porta oberta a la Ciutat de la Justícia de l’Hospitalet de Llobregat, edifici mastodòntic que, casualitats de la vida, havia inaugurat l’Ignasi Prieto en un acte organitzat i planificat per en Gerard i els seus col·laboradors, es va convertir en el circ mediàtic més gran de la història mil·lenària de Catalunya. La vista va durar una setmana i va ser la notícia de portada de periòdics, telenotícies i butlletins informatius de ràdio. “Condemna exemplar per al periodista torturador”, va titular un antic col·lega de professió de l’enemic públic número u. Ningú va tenir ni un gram de compassió per en Gerard Puigví, declarat culpable per obra i gràcia de l’Isaac Terradas.

A la presó, el reclús patia per la seva família. Per la Maria i pels seus dos fills, que a fora havien d’aguantar el linxament públic del pare i parella. La Maria, però, era forta de mena i defensava a capa i espasa la innocència d’en Gerard. Va contactar amb mitja dotzena de periodistes per explicar-los la veritat, però no en va treure gaire res. Només un, en Pepe Luis Sostres, va escoltar la dona i li va prometre investigar el cas. La Maria i els nens, la seva germana Lola i els seus pares, visitaven en Gerard a la presó. També hi anava l’Arnau Piera, un bon amic. 

 – Gràcies, Arnau – li deia en Gerard–. Ets l’únic malparit que encara confia en mi –i reien.

A diferència d’en Paco Sòria, el capitost progressista que coneixia tota la veritat, i d’en Pepe Ramos, que no volia problemes perquè aspirava a formar part d’alguna llista electoral, l’Anna Figueras tampoc no s’havia oblidat d’en Gerard. La primera vegada que va visitar-lo a Figueres va explicar-li que els Mossos l’havien retingut, primer, i drogat, després, la nit dels fets. 

– Quins cabrons! –va deixar anar en Gerard–. Parla amb en Sostres. És l’únic que pot desemmascarar aquella colla de fills de puta. 

– Ho faré. Tingues paciència. Les coses aniran més a poc a poc del que tots voldríem, però tot s’acabarà arreglant –va intentar animar-lo la Figueras.

També visitava en Gerard, de tant en tant i amb molta discreció, en Josep Altaió, el director de l’Immortal, un diari de Girona històric. No es creia la versió que el Govern havia donat del segrest, perquè coneixia bé el periodista. L’Altaió, trenta anys més gran i un pam més alt que el presoner, li havia promès investigar el cas. “Haurem d’anar amb molt de compte, però, perquè al diari passem un mal moment i no podem perdre subvencions. Però ho intentarem”, li deia.

A l’Immortal, l’assessor engarjolat hi va viure els millors anys de la seva carrera periodística. Era una època en què tot just començaven a comercialitzar-se els primers telèfons mòbils i en la qual l’ofici havia de conviure amb una tecnologia molt més rudimentària. Recordava amb nostàlgia els plens municipals de pobles i poblets que acabaven a les tantes de la nit per culpa de discussions intranscendents que, no obstant això, l’endemà eren portada; tenia gravats a la memòria els dies que acabava en alguna carretera, amb el cotxe aparcat de qualsevol manera en un punt on l’aleshores incipient cobertura de telefonia mòbil funcionava, passant cròniques a algú de la redacció perquè la rotativa no podia esperar-lo més; somreia quan pensava en les interminables jornades laborals que derivaven en sopars amb companys de feina i que remataven amb copes en locals de nit de mala mort que només freqüentaven meretrius i guàrdies civils. A l’Immortal hi va conèixer la Maria, la dona; l’Arnau Piera, l’amic; i l’Altaió, el col·lega.

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: