Skip to content

Waterloo: capítol XVIII

L’ABRAÇADA

Passaven les setmanes i en Gerard seguia allà dins tancat amb delinqüents i criminals que, a diferència del periodista, molt probablement eren de debò. A fora, la popularitat de l’expresident màrtir creixia com l’escuma. Les enquestes de torn encarregades pels diaris pocs mesos després del canvi de govern situaven el Partit Progressista a molt pocs escons del Partit Conservador i en Kennedy, convertit en el nou president del Parlament, la segona autoritat del país, rebia valoracions molt millors que les de l’Antoni Mir, que, presoner dels nervis, cometia un error rere l’altre. Amb prou feines havia consumit els preceptius 100 dies de gràcia de tot govern novell i el gran estratega de la dreta maleïa la decisió d’haver proposat el pacte.

Aliens als sondetjos demoscòpics, els interns de Figueres feien cua al self service de la presó. Per dinar, tocava arròs a la cubana, de primer, llonza de porc a la planxa, de segon, i un iogurt natural desnatat marca no t’hi fixis, de postres. Per beure, aigua de l’aixeta. En Gerard duia la safata plena i caminava a la recerca d’un seient lliure. Feia pocs dies que la direcció l’autoritzava a menjar amb la resta de presos. 

Acabava d’asseure’s quan un funcionari se li va apropar. “M’hauria d’acompanyar”, va dir-li. El reclús va entendre que el dinar hauria d’esperar, es va aixecar i va seguir el funcionari, que el va conduir fins a una sala de visites desconeguda. Al cap d’un parell de minuts d’espera en solitari es va obrir la porta metàl·lica de la sala, moblada només amb una taula i dues cadires. En una s’hi asseia en Gerard, que es va quedar glaçat quan va veure que qui entrava a l’estança era en Terradas, el nou conseller d’Interior.

– Hola.

– Què hi fots aquí? 

– He vingut a veure’t.

– T’ho podies haver estalviat. 

– El que et diré t’agradarà, Puigví.

– Ets un miserable.

– He vingut a arreglar una mica les coses –va exposar l’ex secretari generalíssim.

– Fas tard, miserable.

– Mai no és tard, Puigví.

– Per a mi sí, desgraciat.

– Et vull oferir un tracte.

– Un tracte? Saps quin és el tracte que vull? Que expliqueu la veritat i em treieu d’aquí.

– Saps perfectament que això no és possible.

– Res no és impossible! –en Gerard va aixecar el to de veu–. Fins i tot no ho és passar-te 30 anys a la presó per un segrest que no has comès!

– No cal que cridis, noi…

– Em fots fàstic –va vomitar en Gerard.

– Probablement jo també me’n faria si estigués a la teva pell. Mira, si vols ens podem passar els vint minuts que ens queden discutint. Per mi, oquei. Ara, tu no en treuràs res. Deixa’m que t’expliqui la meva proposta. Et convé sentir-la, creu-me.

En Gerard va sospirar mentre feia que no amb el cap. Va aixecar la mirada i amb els ulls li va dir a en Terradas que d’acord, que l’escoltaria.

– Mira, noi –va exposar el conseller–, el país, a vegades, demana sacrificis que són dolorosos. El que vau fer tu i el president la nit del sopar de Nadal va ser una irresponsabilitat de gran calibre que ens va obligar a prendre decisions dràstiques. De cap manera podíem permetre que trascendís als mitjans que tot un president i un assessor havien estat voltant per Barcelona beguts. Una notícia així hauria estat nefasta per al prestigi del president, de la institució que representava i del Partit Progressista. Te’n fas al càrrec, oi?

En Gerard el volia matar, però no va moure ni una parpella. Després d’uns segons de tens silenci, en Terradas va proseguir: 

– Havíem d’actuar ràpid i la millor solució que se’ns va ocórrer va ser la del segrest. Sí, tu ets una víctima colateral, ets innocent i no et mereixes estar aquí tancat. Però com et deia abans, el país demana sacrificis. En els temps que corren no ens podem permetre ni el més mínim error. Estem endeutats fins a les celles i els mercats internacionals ens vigilen amb lupa. La realitat és que ara tenim un Govern molt més fort que abans, que està guanyant credibilitat internacional –en Gerard no podia creure’s el que estava sentint. 

En Terradas va fer una pausa per beure un glopet d’aigua. Va deixar la Blackberry damunt la taula. En Gerard va fixar la vista al telèfon.

– Bé –va continuar el conseller mentre deixava el got damunt la taula– el que he vingut a dir-te és que per molt que t’hi esforcis mai no se sabrà la veritat. Per a l’opinió pública, per al jutge, per a la policia, per als periodistes, per a tothom, en definitiva, ets el segrestador del president, i punt. Totes les proves ho confirmen. Per tant, amic meu, estàs condemnat a passar-te uns quants anys tancat. Arribats a aquí, voldria fer-te una oferta: estic disposat a pagar-te un milió d’euros per… 

– Accepto –en Gerard continuava fitant el telèfon–. La meva dona et farà arribar un número de compte d’Andorra avui mateix. Ingressa’m els diners i callaré per sempre. Com a molt tard vull els calés demà, sinó no hi ha tracte.

Es van aixecar alhora. Llavors en Gerard es va atansar al l’exsecretari general i va abraçar-lo. En Terradas no se’n sabia avenir. El periodista va fer un senyal al policia perquè li obrís la porta i va desaparèixer. Camí de la cel·la, una erecció de gran potència, la primera que va experimentar des que va entrar a la presó de Figueres, tensava els pantalons de xandall que duia. 

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: