Skip to content

Waterloo: capítol XX

EL MOSSÈN

En Piera caminava nerviós pels carrers del Raval. El de la Cera era ple de gent: turistes despistats d’aparença nòrdica; paquistanesos guarnits amb túniques fins als peus; asiàtics de l’Est parlant a crits, des del mig del carrer estant, amb familiars o amics que els escoltaven des d’algun balcó ple de roba estesa; negres asseguts en cadires de plàstic a la vorera, fumant i centreamericans bevent cervesa i escoltant música a tot drap en baixos vetustos amb les portes obertes de bat a bat.

L’alçacoll l’empipava una mica, però el capellà de circumstàncies avançava amb pas ferm.  Va enfilar el carrer Carretes i es va aturar al número 24, un edifici modern, construït a principis de segle, amb pàrquing subterrani i una entrada decorada amb un mirall de grans dimensions. Un hipster esperava l’ascensor recolzat a la seva bicicleta plegable Brompton H6L Urban climber de color beix. Duia un abric Carhartt, model Hickman Coat verd militar, i unes vambes Asics Gel Lite III, que deuria haver comprat en alguna botiga especialitzada en edicions limitades. El hipster, que duia ulleres amb montura de pasta negre, es va mirar en Piera i el va saludar amablement, amb un “bona tarda”.

– Déu vos guard –va correspondre l’Arnau ficant-se en el paper de capellà. Mentre saludava va inclinar una mica el cap. Tenia les mans a la cintura, aguantant una bíblia de butxaca que, tot rememenant prestatges, havia trobat per casa la nit anterior. 

Hipster i mossèn van compartir viatge en ascensor. El noi de la bicicleta va baixar al segon pis i l’Arnau Piera, al tercer. Al passadís no hi havia ningú. Havia d’actuar ràpid per no aixecar sospites. Tenia la clau a punt, la li havia donada la Maria. Dos clacs i la porta es va obrir. Amb cura, va desenganxar un tros de cinta marca Mossos d’Esquadra, l’indicador que allà a dins n’havia passat alguna. 

Si no fos per una cadira amb cordes que hi penjaven, i per una taca de sang al parquet de la sala d’estar-menjador, a primer cop d’ull l’apartament estava net i endreçat. Amb decisió, i el cor bategant amb més força que de costum, l’Arnau va dirigir-se cap al sofà. Recordava les indicacions d’en Gerard i es va es estirar de bocaterrossa amb l’objectiu de localitzar la Blackberry. 

– Bingo –va xiuxiuejar. Va estirar el braç tant com va poder i va arreplegar el terminal amb els dits. No tenia bateria, però això no seria problema perquè en Piera feia servir un model idèntic i podria utilitzar el seu carregador.

Va endollar el telèfon a a la corrent. Al cap d’una hora, que se li va fer eterna, va engegar-lo. En Gerard li havia revelat el número PIN que donava accés a la memòria del terminal, així que tot va ser bufar i fer ampolles. Arribava el moment de veure el material. Va buscar la carpeta on el seu amic hi tenia desades les imatges i va obrir-la. “Bingo!”. Hi havia nou fotografies: tres del president, d’esquenes, amorrat a una planta –en Piera deduïa que era al palau de Pedralbes–; una d’en Gerard al volant d’un Smart esportiu i una cinquena del periodista i el president a l’interior del vehicle, somrients. La sisena imatge era una primer pla d’en Gerard fent un llambrot i la setena era idèntica, només que el protagonista era el president Prieto. La setena, mostrava president i periodista picant l’ullet a la càmera i mostrant els dits polzes, en senyal que tot anava bé. Després venien les millors: una sèrie de quatre fotos, captades segons li havia dit en Gerard a l’escullera del Port Vell, on es veia els dos homes brindant amb dos gots de plàstic plens de whisky, abraçats, saludant efusivament a càmera i petonejant-se. En Piera va entendre de seguida que aquelles imatges treurien en Gerard de la presó i tallarien la digestió a més d’un. Va obrir una Mortiz que hi havia a la nevera de l’apartament precintat del seu amic per celebrar-ho. Va asseure’s davant del MacBook blanc que hi havia en una taula del menjador. La connexió a Internet encara funcionava. Va obrir el Googel Chrome, va teclejar “youtube.com” i va començar a penjar les fotos a la xarxa.

Abans de sortir va mirar per l’espiell de la porta, per assegurar-se que no es trobaria ningú al replà. El camí semblava lliure, així que va obrir la porta i la va tancar ràpidament. Però, tot just quan estava acabant de col·locar el tros de cinta que havia desenganxat feia uns minuts, es va obrir la porta de l’ascensor. De dins en va sortir un home que vestia una gel·laba blanca fins als peus, amb una barba imponent i el bigoti afeitat. 

– Bona tarda –va dir en un català perfecte.

– Déu vos guard –va correspondre-li el capellà, nerviós.

– Que el puc ajudar?

– Mmm… No, no cal, gràcies.

– No serà vostè un detectiu privat disfressat de capellà que vol entrar a l’escena del crim per investigar d’estranquis?

– No, em sap greu, però només sóc un capellà que s’ha perdut i que, sense voler, ha arrencat la cinta, que ara no aconsegueixo tornar a posar a lloc.

– Llàstima. Sap, sóc un gran admirador del detectiu Colombo. Permeti’m que l’ajudi –el musulmà amb aparença d’imam es va atansar a la porta del 3er B, va subjectar amb els dits l’extrem de la cinta i el va enganxar a l’envà de la porta sense dificultats. 

– Gràcies –va dir-li en Piera.

– De res. Salam aleikum.

– Que la pau també sigui amb vostè –en Gerard subjectava amb força la Blackberry d’en Gerard, que duia a la butxaca de l’americana. Tenia la cara molla de suor. 

No comments yet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: